Les malalties no són dissidències
Suposo que abans de constatar l'innegable talent escènic d'Itziar Castro (1977-2023) molta gent es fixava només en el seu físic. Després ensopegava amb una personalitat exuberant i assertiva, i també amb aquella mirada neta, franca. Aquesta dona queia bé a tothom, i amb raó, i per això la seva mort prematura ha causat commoció més enllà del món actoral. Va fer visible un tipus de físic que abans solia ocultar-se púdicament, o bé rebia un tractament degradant i cruel. En tot cas, el cos d'Itziar Castro no era una "opció" ni una "dissidència contra els cossos normatius", com vaig sentir dir fa uns dies. No, l'actriu patia una malaltia anomenada lipedema, causant de l'obesitat mòrbida que, segons he llegit, podria tenir a veure amb l'aturada cardíaca que va causar-li la mort en una piscina de Lloret de Mar. Un servidor de vostès té una malaltia crònica de les que no fan broma, i els puc ben assegurar que tampoc no es tracta de cap "opció" ni, en aquest cas, de cap "dissidència metabòlica".
Vaig llegir La malaltia com a metàfora (1978) de Susan Sontag (1933-2004) quan feia tercer de BUP. Enguany faig llegir el llibre als meus estudiants de primer de carrera (no estan gaire acostumats a l'assaig). Argumentava que les malalties que havien marcat certes èpoques foren interpretades en el seu temps com una metàfora del Mal, entès sovint en clau de càstig. La tuberculosi, per exemple, era percebuda com una taca moral, com un estigma, més que no pas com una simple pertorbació natural, biològica, de la salut de les persones. A mitjans dels anys vuitanta, quan la sida fou identificada com una infecció vírica, les tesis de Sontag es van confirmar d'una manera dramàtica: per a alguns, el malalt de sida era alguna cosa més que un malalt. Havia rebut un "càstig" pel fet de ser homosexual o drogoaddicte. Els milers d’infectats per altres causes, com ara una transfusió hospitalària, no comptaven: eren uns damnificats indirectes, accidentals, innocents. No eren els veritables castigats, és a dir, els dolents, els culpables. El text de Sontag no deia, ni tan sols insinuava, que les malalties només són metàfores, com acabarien malinterpretant els constructivistes més recalcitrants. Sigui com sigui, no és el mateix emprar el substantiu metàstasi que al·ludir a "un cos podrit pel càncer", posem per cas.
Actualment hem capgirat aquell disbarat per formular-ne un de nou. En comptes d'associar un problema de salut tan greu com l'obesitat mòrbida a un trastorn perfectament identificat per la medicina, alguns no resistiran la temptació de qualificar-lo com "una dissidència contra els cossos normatius". Observin aquests fragments d'un article publicat en una revista acadèmica argentina, on el programes de l'OMS per acabar amb la xacra social de l'obesitat són conceptualitzats com una manera de "disciplinar corporalitats". "Entenem la noció de cos com un fet simbòlic, polític i social que és disciplinat i dominat (Foucault). Interpretant les propostes butlerianes, el nostre enfocament analític pretén (re)situar el cos com a entitat de resistència que permeti qüestionar el poder hegemònic (Butler) [...] La proliferació de polítiques contra l'obesitat basades en les propostes de l'Organització Mundial de la Salut, basades en l'Índex de Massa Corporal, han generat programes institucionalitzats per a la regulació de les poblacions grasses. La noció de normalitat torna a exercir un paper clau per disciplinar les corporalitats".
Els lectors que no han de suportar els productes segregats per la universitat paròdica d'aquest primer quart del segle XXI potser creuran que tota aquesta fraseologia extravagant i pseudocientífica és l'excepció. Lamento informar-los que, si més no en l'àmbit de les humanitats i de les ciències socials, comença a ser la norma. Darrere de tot plegat hi ha l'enorme frau dels papers acadèmics que l'altre dia denunciava Toni Pou. Aquí sí que la meva dissidència és real i els puc assegurar que es paga cara, amb molt d'orgull deontològic.
L'horitzó polític i moral de la modernitat de matriu il·lustrada va ser sempre la igualtat, inclosa la que fa referència als grassos, als prims i a qualsevol altra condició. L'horitzó de la postmodernitat tardana és l'exacerbació de la diferència i el conreu d'identitats imaginàries que van sorgint com els bolets. Visibilitzar amb valentia i determinació un problema, com ho va fer l'actriu Itziar Castro, mereix el més gran dels aplaudiments. Afirmar, foucaultianament, que l'OMS conspira per "disciplinar les corporalitats", però, és tornar a la quincalla filosòfica dels setanta. I això ja cansa, no troben?