Malaguanyat Martin Schulz

Divendres passat, amb una trista piulada, s’anunciava el principi de la fi de la carrera política d’un amic de Catalunya, en Martin Schulz. “Renuncio a entrar al govern federal i espero que així s’acabi el debat intern a l’SPD”. Un dia abans tothom el feia ministre d’Exteriors alemany.

Schulz coneix bé Catalunya i ha passat diversos estius a Cadaqués. Va ser un bon llibreter i és fan d’en Jaume Cabré, amb qui es coneixen personalment. Té bons amics a Badalona i un cop va hissar la senyera a l’Ajuntament de la vila de Würselen, quan n’era alcalde, per unes noces amb catalans. Darrerament i com a bon socialdemòcrata, era molt prudent i donava suport a les tesis oficialistes del seu partit sobre Catalunya, és a dir, les del PSOE. Però els nostres diputats al Parlament Europeu parlen també de complicitats, per exemple en els preparatius de la conferència del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva el gener del 2017 a Brussel·les, quan Schulz s’acomiadava de la presidència de la institució. En Ramon Tremosa explica que l’alemany és molt afable en privat i té una gran memòria; recorda fins i tot els noms de les parelles i els fills de tothom. Sempre té un moment i un somriure per a cadascú, i fa sentir bé la gent. Aquesta és la seva màgia.

Quan va arribar a Berlín, el progressisme alemany va trobar en ell una nova esperança. Der Spiegel el dibuixava en portada com el nou Messies. I el seu partit, l’SPD, l’aclamava com a gran líder, empenyent-lo a destronar Merkel. Es reeditava el somni d’una coalició d’esquerres. Però hi havia un problema. En un país on es posen títols acadèmics i doctorats a les targetes de visita i als timbres dels domicilis particulars, li feien explicar a les entrevistes un passat lligat a l’alcoholisme en què no va aconseguir ni la selectivitat. Ben mirat, la manca de títols l’apropava a molts dels seus electors potencials, i això li donava un avantatge tàctic en retrobar-se amb els orígens treballadors de la socialdemocràcia, en un país on les desigualtats no paren de créixer. Ningú no dubtava del talent d’un polític que, tenint-ho molt més difícil que els altres, havia arribat fins a dalt de tot. Però en una campanya centrada en negatiu en el tema dels refugiats, Martin Schulz es va inventar un personatge acadèmic, i mesurava lentament cada paraula, com fan aquells que s’escolten mentre parlen. Una impostura que li va fer perdre caliu, espontaneïtat i ganxo, i que va contribuir al desastre. Una mica com quan Hillary Clinton reia massa.

El dia de les eleccions i després d’una sèrie de derrotes en comicis regionals, l’SPD aconseguia el pitjor resultat de la història. Val a dir que a la CDU d’Angela Merkel li va passar el mateix. Aquell vespre, Schulz no va parar de repetir que en cap cas ocuparia un lloc en un govern de Merkel. Ho recordava el telenotícies de la WDR, a la seva pròpia regió. Però Alemanya no sap estar gaires mesos sense govern. Després de moltes pressions, Schulz va acceptar liderar les converses cap a una nova Gran Coalició. A l’SPD s’aixecaven veus crítiques, des de la branca juvenil i les seccions de l’Est, que temien pel futur del partit. Per contra, es van aconseguir grans èxits en l’acord per al contracte de la GroKo (Gran Coalició). El Bild Zeitung titulava en portada: “Cancellera a qualsevol preu: Merkel regala el govern a l’SPD”. Un cop retirat l’auster Schäuble, gran xoc per la concessió del ministeri de Finances al socialista Olaf Scholz. Última jugada: Martin Schulz feia fora Sigmar Gabriel del ministeri d’Exteriors. Però el fa un any encara bon amic ja li havia mostrat la seva lleialtat, en cedir el lideratge del partit i la candidatura a la cancelleria. El got era ben ple, i la revolta cortesana va exigir a Schulz ser fidel a les pròpies paraules i renunciar a ser membre del govern. Havia perdut el control del partit, sota la creixent influència d’Andrea Nahles. Els més de 400.000 militants, perplexos, han de dir si accepten els termes de la GroKo. Els resultats se sabran el 3 de març. En paral·lel, les debilitats de Merkel alertaven la CDU, on ja es parlava obertament d’una successió de cara a la següent legislatura. Tot plegat ben lluny de l’estabilitat sempre desitjada al país més influent d’Europa.

I Catalunya? En una conferència a Barcelona a finals de l’estiu passat, convidat per una associació de directius de parla alemanya, Sigmar Gabriel es mostrava a favor de més autogovern. Un any abans, el seu ministre estatal per a Europa, Michael Roth, rebia la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, a Berlín. En els últims mesos comencen a aixecar-se, tímides, veus a favor del diàleg. La pressió creixerà. No tot està perdut.