Després de perdre unes eleccions generals que donava per guanyades (el PP va obtenir millors resultats que el PSOE, però no va aconseguir una majoria parlamentària per formar govern: van ser els dies de “no soc president perquè no vull”), Feijóo es va decidir, o el van fer decidir, per la línia dura i per una estratègia de setge contra Pedro Sánchez i el seu govern, aprofitant la fragilitat i les contradiccions evidents de la majoria que els sosté. Feijóo va posar de portaveu un ca de bou com Miguel Tellado, va reforçar el paper dels barons dins la cúpula del partit i, en general, va abraçar el camí de la confrontació ideològica contra l'agenda progressista del govern, que en el llenguatge del PP va ser batejada com a sanchisme. Era una versió una mica suavitzada (amb la inclusió d'elements suposadament moderats com Borja Sémper) de la guerra contra Sánchez que Isabel Díaz Ayuso té permanentment oberta des de la presidència de la Comunitat de Madrid. Un fet prou insòlit, que des d'una comunitat del règim comú (encara que en realitat Madrid està sempre fora de qualsevol règim comú, per la capitalitat de l'Estat i per les dinàmiques pròpies d'un Estat centralista) es doni tanta bel·ligerància al govern de l'Estat.
Sigui com sigui, un any després d'aquella renovació de la cúpula del PP, la cosa no acaba de funcionar per a Feijóo. La llei d'amnistia es va aprovar i el fet que la seva aplicació estigui embarrancada no és degut a l'acció política del PP, sinó al joc brut d'una justícia parcial. El mateix tipus de justícia que ha obert una investigació contra la dona de Sánchez, Begoña Gómez, que en algun moment ha semblat que els podia permetre fer bullir l'olla dels fets alternatius, però que ja ha arribat a un punt autoparòdic en què el jutge Peinado demana el certificat de casament a la investigada. L'intent de girar la catàstrofe de les inundacions al País Valencià contra Sánchez ha acabat amb un ridícul bastant clamorós del PP espanyol a la Comissió Europea, on ha intentat una contraproduent maniobra d'obstrucció del nomenament de Teresa Ribera com a comissària europea. Per rematar-ho, el PP acaba la setmana amb la notícia que el PSOE aconsegueix convèncer finalment els socis per aprovar un paquet fiscal armat damunt d'equilibris de funambulista, i del qual depenia en bona part la viabilitat de la legislatura. Mazón, mentrestant, continua fora de control amb les seves mentides de xiquet de primària, els seus militars i les seves concessions a dit d'obres públiques a empresaris afins.
Una de les preguntes que s'han reiterat els darrers dies, davant la crisi política generada per la DANA valenciana, ha estat on para Ayuso. En efecte, la presidenta de la Comunitat de Madrid s'ha mantingut inesperadament callada davant el desastre. Ara ha demanat la dimissió en bloc del govern a partir d'unes declaracions de l'empresari Aldama, tan poc creïbles com la moció de censura amb què Feijóo va de catxa. Però segurament Ayuso està més ocupada avaluant dos fenòmens: el cinisme de Mazón, que fàcilment pot rivalitzar amb el de la mateixa Ayuso, i el lideratge erràtic de Feijóo. Economia de recursos: tal vegada, a Ayuso no li calgui ni tan sols fer el que ja va fer amb Casado.
