“Mala pieza en el telar”
Mal assumpte. Sí, això és el que diuen els del traductor automàtic quan alguna cosa ja es veu que va irremeiablement pel pedregar. Però, companys, tenint mala peça al teler potser que ens deixem d’ asuntos varios, no?
La relació històrica del nord-est peninsular amb la indústria tèxtil és àmpliament coneguda. I la llengua, esclar, no n’ha sortit indemne. Aquest estiu he descobert que a la Vall d’Aran (a més de tenir esglésies on es poden fer donatius amb targeta de crèdit) fins als anys 80 s’embolicaven troques a partir de la llana dels ramats, amb maquinària sortida de la Revolució Industrial! Veig que enredar la madeja també existeix en castellà, però el que està de moda (tant aquí com allà) és liarla. I amb aquest verb sí que tenim mala peça al teler, perquè serveix per a tot. Per als cigarrets més comuns (que poc s’emboliquen o es caragolen), per als amors incipients ( enrotllar-se fa poc enrotllat, embolicar-se és massa fi…). Ja m’ho explicareu el dia que sentiu que algú ha liat la troca. Ah, que ja n’hi ha que ho diuen. Doncs embolica que fa fort.
Això de tenir una mala peça al teler devia ser tan greu per a l’economia de la fàbrica (i dels teixidors que treballaven a casa) que molt sovint s’utilitza en situacions que ja no tenen solució. I no es tractava pas que la màquina no funcionés perquè fallava alguna peça, sinó que, en aquest cas, peça es refereix a tros de tela. Cada tros de tela sencer que sortia del teler era una peça de roba. Si la qualitat del fil, de la maquinària o de qui se n’encarregava no era l’adequada, la peça no podia sortir bé de cap manera. De fet, hi havia fils que no feien peça, és a dir, que pel que fos no servien per fer una peça. Ara les coses (o les persones) ens continuen fent peça (o no): “Què et fa peça de tot això?” També algú ens pot fer peça (sort que allò de fer tilín ja sona carrincló), sobretot si no és un peça (o precisament perquè ho és). “Està fet una bona peça, aquell”.
La ironia sempre és una bona aliada quan es tracta d’empescar-se frases fetes amb possibilitats de triomfar. Sembla que determinats guardes de fa uns segles portaven un uniforme que incloïa un pitral amb tres rengleres de set botons… que no cordaven res. Es tractava només d’aparentar: anaven de vint-i-un botó. ¿ Botó no concorda amb vint-i-un perquè els botons tampoc cordaven? No sabrem mai si és això, si es volia exagerar la ironia (perquè va començar en to foteta) o si va ser per falta de lletra de qui se la va inventar o popularitzar, però la frase ha perviscut així. Llàstima que el que es comenci a estilar ara sigui la matussera traducció innecessària anar fet un pinzell. Tanta expertesa i sofisticació (anar fet un figurí, anar planxat com un caragol, anar de fil de vint …) per acabar anant sempre amb una sabata i una espardenya.