La mala bava del ciutadà virtuós

Ara farà uns vint anys que Bigas Luna va impartir una xerrada a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB en què, entre altres qüestions, va mostrar-se perplex pel fet que els documentals televisius s’emetessin amb música de fons. Sostenia que les melodies comprometen la pretensió d’objectivitat del document, dotant-lo d’una emotivitat que esbiaixa la interpretació dels espectadors. Avui, en contra del que proposava el genialoide director de cinema, n’hi ha prou de posar, no ja un documental, sinó qualsevol canal de notícies, per comprovar que gairebé tots els suposats documents s’amaneixen amb músiques que emocionen més que no pas informen. No se n’escapen ni suposats productes prestigiosos com el 30 minuts. Amb la guerra a Ucraïna, la cosa ha arribat a nivells paroxístics i les imatges de la destrucció, la mort i la brutalitat s’acompanyen d’una profusió de violins i tons melodramàtics que faciliten la banal irrigació dels lacrimals de televidents i radiooients.

Desconec com treballen els editors de notícies, però m’imagino persones que han crescut amb l’horror vacui propi dels nostres dies, de manera que afegeixen musiquetes per evitar de perdre l’atenció dels consumidors, per no avorrir-se ells mateixos. Com moltes altres perversitats de la vida moderna, no crec que aquesta sigui intencionada, és a dir, no hi ha una ment diabòlica que vol manipular les nostres emocions, sinó que l’acompanyament fútil de melodies prescindibles és fruit d’automatismes idiotes. Si hi ha música arreu, al supermercat, a l’ascensor, als estadis esportius, aleshores per què no n’hi hauria d’haver també als noticiaris?

El predomini de l’emoció sobre la cognició és un tret bàsic de les nostres democràcies populistes, en què es provoquen sentiments (empatia, odi, indignació) i es negligeix tot allò que té a veure amb la veritat i la mentida. Ja ho va diagnosticar ara fa ja força temps el filòsof Harry Frankfurt amb el terme bullshit, o sigui, missatges que no són ni veritat ni mentida, ni verificables ni falsificables. Prestin atenció als eslògans que inunden l’espai públic i comprovaran que d’aquestes ensarronades ningú no se n’escapa (“Por el cambio”, “Madrid ens roba”, “Just do it”, etc.). Els electors i els consumidors han de ser convenientment manipulats per evitar que emprin l’esperit crític que en democràcia se suposa que posseeixen.

Les plataformes de streaming han propiciat també un auge dels documentals. Qui més qui menys, tothom vincula el seu oci amb el consum dels productes que ofereixen aquestes empreses de l’audiovisual, i en ocasions l’empedreït visionador de sèries en cadena considera que ha arribat el moment de veure alguna cosa seriosa i deixar-se de ficció. Pot ser que en un sopar amb amics hagi quedat exclòs d’alguna conversa en què la resta de comensals pondera amb admiració les virtuts d’un reportatge sobre, posem per cas, els ovnis, el canvi climàtic o el club Bilderberg. Ha arribat, així doncs, el moment d’informar-se sobre un assumpte socialment i políticament rellevant, però no té ni temps ni ganes d’estudiar, de visitar biblioteques i arxius. Vol coneixement, però no vol avorrir-se. Cap problema, farà clic a la icona del seu proveïdor preferit d’entreteniment no compromès, i tindrà a la seva disposició narracions fidedignes i ben documentades sobre qualsevol cosa. La disposició del nostre seriòfil és ara cognitiva: s’està informant. Un cop s’hagi empassat els capítols corresponents del documental en qüestió, pot dir que ha augmentat el seu coneixement. El documental o reportatge esdevé l’última paraula.

Tot utilitzant tècniques audiovisuals molt sofisticades, les plataformes serveixen documents que són falsos documents o que, si bé pot ser que continguin afirmacions verificables i verificades, estan empaquetades de tal manera que desactiven el potencial crític de l’espectador, que es deixa bressolar per la música i, agafat de la mà de professionals de l’audiovisual orientats a la manipulació de masses amb finalitats lucratives, se sent més bon ciutadà perquè aquest vespre no ha perdut el temps amb històries inventades. Ja podem oferir-li altres interpretacions, proposar-li la lectura de llibres que tracten el mateix tema i arriben a conclusions diferents, o indicar-li les trampes i els biaixos del suposat document, que no alterarem les conviccions que el document hi ha plantat.

A la motxilla del bon ciutadà hi ha d’haver un ganivet per posar-se entre les dents quan li serveixen la informació. Sense mala bava no hi ha coneixement públic possible. Si informar-nos ens resulta plaent, alguna cosa falla. Com que no sembla previsible que els professionals de l’audiovisual deixin d’empaquetar els seus productes amb tota mena de trampes, cal adoptar una actitud agressiva davant de la pantalla, escoltar amb desconfiança els nostres locutors preferits, tenir sempre a mà el botó d’apagar, cancel·lar les subscripcions a les plataformes, rebutjar les explicacions simplistes, qüestionar l’edició, els testimonis, els sons del violí, contenir les emocions, perquè, per bé o per mal, el lloc d’exercici més habitual dels deures de ciutadania és el sofà de casa.