Que ens anem acostumant a l'horror és una catàstrofe moral i a mesura que els atacs d'Israel contra els habitants de la Franja de Gaza es van perpetuant en el temps, nosaltres, els espectadors que ens ho mirem de lluny, amb incredulitat i indignació al principi, sense voler-ho ens anem anestesiant davant de les matances i la violència injustificada d'un estat que es vantava de ser l'única democràcia del Pròxim Orient. Em fa por aquest procés pel qual la compassió davant de l'horror va minvant i és substituïda per espatlles que s'arronsen i un «Què hi farem!» Si repetir una mentida molts cops pot arribar a fer que sembli veritat, veure'ns inundats pel mal en la seva màxima expressió de manera sostinguda en el temps pot fer que ens hi acostumem i ens acabi semblant normal. Però no, no és normal que un estat poderós dugui a terme un veritable extermini en nom de l'autodefensa. No hi ha democràcies genocides, encara que Netanyahu repeteixi milions de vegades que el seu país és una democràcia. Si el psicòpata aconsegueix la nostra indiferència, haurà guanyat molt més que una guerra, haurà guanyat en les nostres consciències i vençut en tots nosaltres els mecanismes que fan que ens revoltem contra la barbàrie.
Porto tot l'estiu recordant una entrevista que la CBS li va fer al doctor Mark Perlmutter, un cirurgià americà que ha atès ferits en tota mena de desastres i conflictes. Explicava que ni la suma de quaranta catàstrofes arriba al nivell d'atrocitats que ha vist a Gaza. Fent-hi de voluntari ha atès pacients en estats deplorables, gairebé tots dones i nens. I una de les coses més terribles amb què es va trobar és amb nens molt petits ferits per dues, no una, sinó dues bales de franctirador: al cap i al tors. Franctiradors disparant a nens. És a dir, homes de carn i ossos, els soldats israelians, apuntant a matar a criatures petites, engegar-los més d'un tret a la vegada. Com se'n pot dir guerra, d'això? Com podem continuar posant l'estat d'Israel en la banda dels països civilitzats? No parlem d'errors ni d'accidents o "danys col·laterals". Un franctirador és un soldat d'alta precisió, no és algú que llança una bomba sense saber si hi ha o no hi ha civils. Com deu ser l'exèrcit d'Israel, a quins nivells de deshumanització han arribat els que en formen part perquè siguin capaços d'apuntar a sang freda al més indefens i disparar-li sense miraments? I quina mena de país pot arribar a aquest nivell de bestialització dels seus ciutadans portant-los a perpetrar crims tan horrorosos?
No hi ha res, absolutament res, que pugui justificar el que ha estat fent l'estat d'Israel en l'últim any. Ni tan sols els atemptats, ni tan sols els segrestos o el seu assassinat a mans de Hamàs. Ni tot l'antisemitisme de la història expliquen aquest sadisme organitzat i perpetrat amb alta tecnologia.
El que em pregunto com a demòcrata és per què els ciutadans d'Israel han deixat en mans d'un personatge com Netanyahu el govern del seu país, com han permès que algú tan terrible agafi el poder i actuï amb la impunitat amb què ho està fent. ¿De què els ha servit confiar el seu vot a un genocida? ¿I com poden acceptar la lògica nihilista segons la qual més violència portarà la pau? El primer ministre sanguinari no només no ha sabut protegir la seva població dels terroristes, sinó que en la seva fugida cap endavant d'aniquilació del poble palestí és més que probable que acabi portant l'aniquilació de l'estat d'Israel mateix, d'una manera o altra. De moment ja ha aconseguit que bona part de l'opinió pública mundial, que havia sigut sensible a l'antisemitisme i les seves terribles conseqüències, ja no es miri amb la mateixa simpatia la qüestió jueva.
