Quan s’escolta un polític sempre s’ha de distingir entre el gratinat i el que s’amaga dins del caneló. I massa sovint ens deixem endur per les aparences i després venen les sorpreses i les frustracions. Perquè és evident que tota tàctica té dues raons: forçar l’adversari, fins a fer-lo descavalcar, i neutralitzar els aliats –que no ens pugin a sobre–. La moció aprovada per Esquerra i Junts concentra l’esperit d’aquesta manera de fer. Esquerra no vol quedar massa timorata davant de Junts, que necessita apujar el to per tapar els desequilibris interns. I, mentrestant, l’independentisme a la baixa.
La moció del debat de política general demanant una llei d’amnistia i “un compromís per treballar” sobre les condicions d’un referèndum, els ha dut a tots a apujar l’aposta. I Salvador Illa ha corregut a dir que “si cal anar a eleccions hi anem”. Després del fracàs de Feijóo som davant la investidura de Sánchez. Esquerra –naturalment disposada a votar-la– i Junts –arrossegada per l’oportunitat que li ha donat la matemàtica de la llei D'Hondt– es fan pregar. Si la negociació avança, l’amnistia s’assumirà vestida amb algun eufemisme i hi haurà una genèrica referència a una consulta que després es farà o no es farà. Si no s’arriba a un punt de trobada en les formes, no serà pel contingut sinó perquè alguna part hagi vist avantatge en la repetició electoral.
Penso que convé a tots plegats que hi hagi investidura per emprendre una etapa nova sobre una avaluació realista de la situació, que seria impossible amb el tàndem PP-Vox. Però si el PSOE s’arriba a creure que tornant a les urnes pot guanyar, la negociació s’encarirà ràpidament fins a fer-se impossible, de la mateixa manera que si un sector de Junts imagina un sorpasso a Esquerra, Puigdemont s’haurà d’arremangar per evitar les eleccions i poder tornar. Assegurar allò que es té a l’abast o tancar la porta i apostar a la repetició. Aquesta és la qüestió. El 23-J l’electorat va reaccionar en contra de l’amenaça PP-Vox. Però perquè el PSOE sortís guanyador tornant a votar el desplaçament de vots dels seus socis cap a ell hauria de ser molt gran. El realisme polític apostaria per la investidura com a mal menor.
