El ‘mal menor’ per a Ana Rosa Quintana
Deia fa una setmana, i me’n felicitava, que les eleccions municipals d’aquest 28-M poden certificar la minorització –l’arraconament– de la dreta espanyolista a Catalunya. A Barcelona –ho sabrem d’aquí unes hores– sembla molt difícil que el mosaic integrat per PP, Cs, Valents i Vox repeteixi els 8 regidors que el 2019 van obtenir els populars i la llista burgesa de Manuel Valls. És especialment rellevant que el PP, partit de govern a Espanya, sigui intranscendent a Catalunya. Que Vox repunti una mica no és tan greu, perquè es tracta d’un vot perifèric i amb un sostre claríssim.
Es pot confirmar així que, mentre a Espanya el bloc constitucional és hegemònic, a Catalunya hi ha un espai central més divers en què predomina, en gradació diversa, l’esmena a l’actual marc jurídic espanyol. Això, en democràcia, hauria de tenir conseqüències. Però ja vam aprendre el 2017 que pertanyem a un estat on la unitat territorial i la carta magna són valors superiors. També superiors al sufragi.
En el cas de Barcelona, una part del vot de PP i Cs anirà a Xavier Trias, concebut per molts com el vot útil anti-Colau (i no com un company de trinxera de Laura Borràs). Però la major part anirà al PSC, que a tot el país, però especialment a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, ha esdevingut el principal garant de la Constitució a casa nostra, l'única opció guanyadora de l’espanyolisme. No vull treure mèrits als alcaldes i candidats del PSC, ni a l’inevitable efecte Sánchez; però la clau del bon resultat que avui obtindran els socialistes catalans és l’habilitat amb què Salvador Illa ha modificat el rumb del seu vaixell cap allà on pot pescar més vots. Davant l’orfandat del votant espanyolista o constitucionalista, de centre o centredreta, amant de l’ordre i del creixement econòmic, el PSC és el vot útil, per no dir el vot únic, davant d’aquest monstre de dos caps que són el colauisme i l’independentisme.
Aquest gir no es contradiu, sinó que es complementa, amb el perfil més progressista que encarna el PSOE de Sánchez, que governa amb Podem i pacta indults i altres regalies amb ERC. Que això afavoreixi el PSC i no ERC és una victòria de relat indiscutible i un fracàs comunicatiu dels republicans. I contrasta amb el que ha passat amb Bildu, l’altre soci preferent de Sánchez, que sí que ha aconseguit aprofitar aquesta conjuntura en benefici propi.
Passi el que passi en aquests comicis, és bastant probable que el PSC confirmi el seu paper central en la política catalana, i qualsevol decisió important haurà de comptar amb el seu parer, que, per desgràcia, és autònom només fins a cert punt. I no ho és gens en un afer tan important com és el futur polític de Catalunya, on la insatisfacció i les ganes d’una certa ruptura (almenys reforma del marc constitucional) són encara majoritàries. Junts, ERC, la CUP i, fins a cert punt, els comuns, encarnen aquest bloc més o menys hegemònic, que no és capaç d’imposar-se pels vetos creuats, l’agre record del 2017 i la certesa que no hi ha força real per enfrontar-se a un estat que s’empara en la força, legitimada només per una part de la ciutadania catalana.
Collboni és l’alcalde de Barcelona que somien tots els espanyols, fins i tot Ana Rosa Quintana, que el considera la millor opció “visto lo que hay en Barcelona”. Això diu molt de Barcelona, però confirma que el resultat del PSC mesurarà avui la força de l’espanyolisme a Catalunya. El seu és un espanyolisme de guant blanc, però decidit a exercir com a mur de contenció contra qualsevol assalt al bloc constitucional, i com a coartada de la repressió i el joc brut que continuen formant part de l’estratègia de la Moncloa contra el sobiranisme. Que el PP sigui una opció molt pitjor no ens ha de permetre oblidar-ho.