El mal francès
A l'abril se celebraren eleccions presidencials a França, en les dues voltes preceptives quan cap candidat obté més del 50% en primera volta. En la final del 24 d’abril, Emmanuel Macron, president des de 2017, s’imposà a Marine Le Pen, candidata de l’extrema dreta de Reagrupament Nacional, que havia moderat el seu programa respecte al que promovia Jean-Marie Le Pen, predecessor seu i fundador del Front Nacional.
Marine Le Pen havia superat per molt poc en la primera volta Jean-Luc Mélenchon, líder de la plataforma situada més a l’esquerra, i va aconseguir el 41% en la segona volta, pel 59% de Macron. Aquesta diferència fou més gran del que preveien les enquestes per a la final presidencial, i també prou més curta que la registrada entre Macron i Le Pen a les presidencials de 2017, de 32 punts percentuals. Una tendència que, amb alta probabilitat, pot portar Le Pen a la presidència de la República en les presidencials de 2027, a les quals Macron no podrà concórrer, atesa la limitació a dos mandats.
Quina és la dinàmica en la qual es basa aquesta probabilitat més gran de l’arribada de Le Pen a la presidència? Les eleccions legislatives en curs seran, molt probablement, el primer pas. França és un règim semipresidencialista, on el govern es basa en majories parlamentàries originades en els resultats de les eleccions legislatives que es fan dos mesos després de les presidencials. Diumenge vinent toca la segona volta, puix només cinc escons dels 577 de l’Assemblea van ser assignats en la primera (per a la qual cosa s’exigeix majoria absoluta de vots, que superi el 25% dels electors registrats). En segona volta concorren els dos candidats més votats, i hi pot concórrer també qualsevol altre que hagi superat el 12,5% en la primera.
Les previsions per a la segona volta assignen entre 255 i 295 diputats al partit de Macron, i la majoria absoluta és de 289 escons. Per tant, tot indica que el president quedarà sense majoria absoluta al Parlament, o si hi arriba serà en precari, ben lluny dels 350 escons assolits el 2017 pel seu partit. Això prefigura un mandat més complicat per a Macron del que ho ha estat el primer, que massa fàcil ja no ha estat.
La qüestió no és menor, en absolut. L’economia francesa és un veritable magma de contradiccions. El país encara gaudeix del dividend d’una passada esplendor industrial i tecnològica, però la seua economia està ancorada en unes estructures rígides, que dificulten fer les reformes que exigeix el món actual. La despesa pública ha estat la medicina aplicada als mals francesos en les darreres dècades, i Macron no ha estat capaç de revertir aquesta tendència en el seu primer mandat.
El dèficit públic francès a 2021 va ser el 6,5% del PIB. El deute públic va acabar l’any en el 113% del PIB, ben per sobre de la mitjana de la Unió Europea i de la zona euro, com en els altres cinc estats occidentals de la UE de tradició napoleònica i llegat legal francès que, amb França, encapçalen el rànquing de deute públic: Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya i Bèlgica. La despesa pública a França a 2020 superà el 60% del PIB, cas únic a la Unió Europea. I el seu lideratge en despesa pública no s’explica pel covid: el 55% del PIB de 2019 ja feia França líder.
Tot i el seu lideratge en despesa pública i en deute públic, França presenta pitjors resultats en cohesió social que els països del centre i del nord d’Europa. Això és perquè a França, com en altres estats de tradició napoleònica i llegat legal francès, bona part de la despesa pública beneficia els sectors econòmics més ben instal·lats, de manera que no millora com caldria la cohesió social.
En el seu primer mandat, Macron es proposava impulsar la flexibilització de l’economia, ajudat per la seua rotunda majoria parlamentària. Tot i així, les dificultats i obstacles han estat enormes: per un cantó, l’oposició a dreta i esquerra de l’espectre polític; per l'altre, una ferma oposició social, en un país on està ben instal·lada la visió que l’estat –transmutació física de la nació– és responsable principal de resoldre els problemes dels francesos; més que els mateixos francesos.
Els resultats reformistes de la primera presidència Macron van ser minsos. Els de la segona presidència no s’entreveuen més vigorosos, i encara menys amb suport parlamentari debilitat. Molt probablement, Macron farà una segona presidència típica dels repetidors debilitats: més èmfasi en l’arena internacional. Sobretot la UE, que s’enfronta a uns reptes econòmics de gran magnitud, que s’entreveien fa temps i que ja són aquí. I una situació ben complicada en l’esfera geoestratègica, amb la invasió russa d’Ucraïna i les seues conseqüències, fortes i duradores. Encara més quan França és l’únic estat de la UE amb força militar rellevant, després del Brexit.
En canvi, en l’esfera interior, la pròpiament francesa, es pot preveure paràlisi de reformes, accentuació dels desequilibris econòmics i socials, i intensificació del malestar ciutadà. Això augmentarà la polarització política i previsiblement creixerà el suport als extrems polítics: els grups encapçalats per Le Pen i Mélenchon.
No serà fàcil per a Macron promoure un candidat potent per a les presidencials de 2027, en les quals una segona volta entre Le Pen i Mélenchon (si ho permet l’edat) és un escenari molt probable. I si aquest fora l’escenari de la final, en una societat conservadora i immobilista com és la francesa, Le Pen tindrà la seua tercera oportunitat, que pot ser la d’or. Millor anar-hi pensant, puix aquestes dinàmiques poden no ser només franceses.
