Un mal final
He vist (per recomanació de l’activista antiracista Desirée Bela-Lobedde) el documental Tenemos que hablar de Cosby, a Movistar +. L’he vist recordant aquelles tardes dels anys 80 quan veia amb els pares i els germans La hora de Bill Cosby i rèiem a cor què vols amb les facècies del doctor Huxtable i la seva adorable família. Volíem ser com ells: viure en una casa enorme, estar sempre de bon humor i dir-nos t’estimo tota l’estona.
Bill Cosby va ser el primer còmic negre que va triomfar a la televisió nord-americana i va ser considerat “el pare d’Amèrica”, amb aquesta tendència que tenen als Estats Units a entronitzar els personatges que els agraden. Cosby era graciós, intel·ligent i, sobretot, desprenia una bonhomia inqüestionable.
No fa gaire, els americans van descobrir amb estupor que darrere d’aquell pare i metge modèlic s’hi amagava un home horrible que havia abusat de dones i noies entre el 1965 i el 2008. Primer les drogava i després les agredia sexualment. El documental ofereix testimonis de les víctimes i fa un exercici dolorós: escoltar declaracions de Cosby que, vistes a la llum del que ara sabem, són escandaloses, i que en el seu moment van passar per alt a tothom.
Recordo haver tornat a veure recentment la pel·lícula Manhattan, de Woody Allen, i en una escena que comparteixen llit ell i una joveníssima Mariel Hemingway, vaig tenir una petita esgarrifança. ¿No em va cridar l’atenció, quan la vaig veure per primera vegada, aquesta escena?
En un moment donat, el documental Tenemos que hablar de Cosby ofereix una reflexió que m’ha semblat especialment interessant: si Cosby s’hagués mort només uns anys enrere, ho hauria fet pensant que passava a la història com un còmic estimat i admirat arreu del món.
En aquestes mateixes dates, es pot veure a HBO el documental Salvar al Rey, que ens posa un rere l’altre tots els escàndols (econòmics, polítics i sexuals) del fins no fa gaire considerat “l’heroi de la democràcia espanyola”. Un cop més, un personatge que espatlla la seva biografia en l’últim tram.
Salvant totes les distàncies (que són enormes), era inevitable recordar Jordi Pujol confessant al programa El convidat que encara era a temps d’espatllar la seva biografia.
I, veient el macrofuneral de la reina d’Anglaterra, molts ens hem preguntat si quan morin Joan Carles I i el mateix Jordi Pujol, cal organitzar funerals d’estat o tots dos han perdut el dret a rebre aquest darrer homenatge.
Els errors –les atzagaiades, els pecats, els delictes, segons el cas– comesos per algú al final de la vida, ¿tenen efecte retroactiu? ¿Desactiven el valor de la seva trajectòria, potser prou vàlida, fins al moment de l’esguerro?
Portant-ho al meu terreny, em pregunto si un mal final (o un final descafeïnat o decebedor), impugna la novel·la sencera. ¿Ja no valen per a res els personatges ben construïts o les metàfores encertades?
L’escena final d’una pel·lícula, o d’un documental, si és fallida, ¿devalua tota l’obra? No és estrany, doncs, que trobar la frase adequada per acabar una novel·la sigui com una malaltia per a qui ha dedicat potser anys a escriure tot el que ha de conduir el lector fins aquí.
No espatllar la biografia. Trobar un bon final. Heus aquí una qüestió transcendental.
