El mal costum de les televisions de no rectificar
Va passar en una connexió del 3/24 amb la corresponsal a Madrid. El subtítol deia: “La crisi del covid, des del lloc d’origen. Parlem de com s’ha viscut l’epidèmia a la capital espanyola”. És una formulació molt desafortunada. Entenc que devien voler identificar Madrid com a primer territori dins d’Espanya que va tenir una evolució molt agressiva del covid, però al cap de pocs segons ja circulava a les xarxes una captura de pantalla per demostrar l’odi a Espanya de TV3, etcètera.
Sincerament, hi veig més un cas de poca cura a l’hora d’escriure la frase que la voluntat maquiavèl·lica de TV3 de voler aconseguir la independència gràcies als subtítols desafectes de les emissions matinals del 3/24. Ara bé, hauria estat bé rectificar i admetre que la frase estava mal redactada.
La premsa escrita té més o menys integrat l’hàbit de la rectificació. El periodisme treballa cada cop més en directe, així que els errors més o menys tontos estan a l’ordre del dia. Tot i que no ho fan tant com haurien de fer-ho, els diaris sí que tenen espais per corregir allò que al primer intent no es va fer com calia. En canvi, les televisions rares vegades exerceixen una rectificació. No parlo de querelles guanyades, com quan Urdaci va pronunciar la seva ja famosa frase “ce, ce, o, o” per referir-se a Comissions Obreres. Em refereixo sobretot a les més modestes ensopegades quotidianes.
La badada aquesta del 3/24 no tinc cap dubte que generarà preguntes aïrades a la comissió de control parlamentària. I ja està sent presentada com una nova ofensa de la televisió hispanòfoba. Rectificar potser no ho evitaria, perquè al capdavall som en un país on Ciutadans va protestar una vegada perquè a la sèrie Cites un polític homosexual d’un partit fictici que no volia sortir de l’armari apareixia filmat amb un fons taronja, com el seu color corporatiu. Però si hi hagués un espai establert per a rectificacions, o simplement un costum, la importància de totes aquestes foteses clarament disminuiria. I obligaria TV3 a anar més amb compte, perquè l’excel·lent nota en credibilitat que té entre els espectadors -lidera el rànquing amb un 94,4% de vots positius- queda enterbolida per moments molt concrets, oportunament magnificats pels de sempre.
És injust? Potser sí, perquè TV3 deu ser una de les televisions més fiscalitzades d’Europa. Però també es podria positivitzar i veure-ho com un estímul per a l’excel·lència. En tot cas, m’amoïna molt menys un subtítol desafinat en un moment del 3/24 que la tendència general de la casa, en els últims temps, a replegar-se sobre el propi imaginari. Els fundadors de TV3 van tenir molt clar que no volien una televisió antropològica i, lentament i de forma semivoluntària -els diners són un factor determinant-, la cadena ha acabat decantant-s’hi. Però això és tema d’un altre article.