Vist l’informe Gabilondo sobre els abusos sexuals a l’Església catòlica espanyola, sé que de cap manera no es pot dir que les víctimes actualment vives són 440.000. La xifra publicada s’ha inferit malinterpretant els resultats de l’enquesta d’opinió que ocupa només 28 de les 779 pàgines de l’informe. I que no es pot saber és just el que diu el mateix informe del Defensor del Poble espanyol a la pàgina 36: “Conviene señalar que la Comisión Asesora considera que no ha formado parte de su cometido hacer un calculo del número de persones afectadas por abusos sexuales en el ámbito de la Iglesia católica. Ni siquiera se ha propuesto realizar una aproximación a esa cantidad”. Però potser no s’havia llegit sencer i l’escàndol era massa temptador.
Una altra dificultat gens negligible és que el mateix informe diu que no és gens clar què cal entendre per “abús sexual”. A la pàgina 48 s’escriu: “Sin embargo, no es possible encontrar una definición unificada y reconocida de abuso sexual infantil, lo cual dificulta enormement la detección de estos casos y las estimacions estadísticas son un problema, ya de por sí difícil de averiguar y medir”. I és que, afegeix: “Bajo este [concepto] se incluye una variedad de tipos y subtipos de conductas sexuales sobre los que no existe unanimidad”.
Però el cas és que tot això no va ser obstacle per encarregar una enquesta telefònica de la qual sabem que, de les 113.126 trucades realitzades, només es va poder contactar amb 23.991 persones, i que d'aquestes, només 4.802 entrevistes formen part de la mostra final –un 20%–, que es va completar amb 3.211 respostes obtingudes online. Una pràctica que posa en qüestió l’aleatorietat de la mostra. A més, sorprenentment, l’informe tampoc no publica el qüestionari. Però amb els resultats presentats sí que es pot dir que l’ambigüitat conceptual no els va impedir incloure una tipologia d’abusos que va del 38,8% que diuen que es van produir “sense contacte físic” fins al 14,6% que parlen d'“introducció d’objectes o alguna part del cos en el seu cos, ja sigui per via oral, anal o vaginal”. Déu n’hi do!
Sí que és especialment significatiu que de les 796 persones que es declaren víctimes d’abús sexual d'entre 8.013 respostes, un 34,1% diguin que s’ha produït en l’àmbit familiar. O que, mentre en l’àmbit educatiu religiós són un 5,9%, en l’àmbit educatiu no religiós són gairebé el doble, un 9,6%. I, encara, un 4,6% en l’àmbit estrictament religiós, on en 48 casos –un 0,06% del total– els culpables serien un mossèn o un religiós.
Vull deixar ben clar que en cap cas pretenc relativitzar la gravetat dels casos d’abús sexual infantil, tampoc en l’Església catòlica. Només dic que la xifra publicada és falsa: hi podria haver molts més casos, tant en general com dins de la mateixa institució catòlica. O molts menys. Però no es poden fer afirmacions determinants en una enquesta amb un error mostral d’un +/- 1,1% de la qual, sense cap rigor estadístic, es fan inferències a partir d’un 1,135% de les respostes. Amb rigor estadístic, segons l’enquesta, amb una població actual major de 18 anys de 39,4 milions, les víctimes podrien anar de les 7.888 a les 878.000. I no tinc espai per parlar dels biaixos que s’intueixen en les respostes, entre més, per raons d’edat, o de pertinença o no a la mateixa Església, o de l’impacte de la memòria selectiva de qui respon l’enquesta, i de l’ambigüitat sobre els límits de la definició i del que cadascú entén per abús sexual.
El problema de veritat de l’Església catòlica en aquest afer és la seva pràctica passada, que consistia –i encara consisteix en alguns casos– en amagar uns fets coneguts per tal de preservar una dubtosa honorabilitat. Ara bé, des del meu punt de vista, i encara més greu, l’escàndol li ve pel fet que l’Església porta la càrrega d’haver defensat una moral sexual severa, per no dir intolerant i sovint despietada, generadora de molt dolor social i personal, que ara li rebota a la cara quan se’n descobreix, ni que sigui de manera marginal, la hipocresia. Una moral que, aquesta sí, afectava tots els seus fidels i que, en un cert sentit, també esdevenia una forma d’abús sexual.
De manera que la qüestió de fons no és si ara l’Església demana perdó pels casos d’abusos, siguin els que siguin, o per no haver-hi respost com calia quan calia. El seu problema és redimir-se –sembla que és voluntat del papa Francesc– d’un mal molt més general causat per una concepció de la sexualitat que encara no se sap treure de sobre i que afecta des de la culpabilització de la contracepció fins al paper subaltern que atorga a la dona, passant per l’homosexualitat. ¿Ja ho sap, la Conferència Episcopal, que a les enquestes ben fetes surt al darrer lloc de confiança, al costat de la banca?
