El 'making-of' polític de la Caputxinada

El 9 de març farà 55 anys de la Caputxinada, l’aportació catalana més important i original del moviment estudiantil. Però la marca que ha entrat a la història és imprecisa, perquè “fa prevaler el continent sobre el contingut” i acaba permetent que una iniciativa d’envergadura política que van impulsar les esquerres sigui difuminada com una tancada d’intel·lectuals i fins i tot atribuïda al sector del catalanisme que encara excloïa els comunistes dels seus òrgans unitaris. Això dona a entendre Albert Corominas, un dels autors del llibre Quan el franquisme va perdre la Universitat (Editorial Base), epigrafiat El PSUC i el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (curs 1965-1966).

Cinc anys enrere, amb motiu del cinquantenari, els seus ideòlegs i impulsors, aleshores del PSUC, es van reunir, van recordar, van debatre i va sorgir la idea del llibre que aquesta setmana entra a les llibreries. Un àpat a Can Solé, a la Barceloneta, al costat del minúscul pis franc des del qual conspiraven. Les persones que es van reunir ja no eren, però, aquells estudiants, sinó personalitats amb molta empremta a la vida acadèmica, professional i política del país: Andreu Mas-Colell, doctorat a Minnesota, passat per Berkeley i Harvard, catedràtic d’economia i conseller d’Universitats i d’Economia de la Generalitat; Pau Verrié, enginyer industrial, gestor públic a l’Ajuntament de Barcelona, el COOB’92, la UB i director general de l’IDEC-UPF; Albert Corominas, doctor enginyer industrial, llicenciat en informàtica i catedràtic de la UPC; Pere Gabriel, doctor en història i econòmiques i catedràtic de la UAB; Joan Clavera, catedràtic de la UB, degà de la Facultat d’Economia i Empresa i fundador de l’Institut d’Estudis Europeus; Esteve Lamote de Grignon, metge epidemiòleg, cap del servei de Promoció de la Salut a Lleida i amb diferents càrrecs a la conselleria de Salut d’Andalusia; Salvador Jové, economista, polític vinculat al PCE i IU i diputat al Parlament Europeu.

Esclarit que el lloc i l’aixopluc eclesiàstic eren circumstancials, els autors coincideixen que l’objectiu era constituir una organització, com assenyala Clavera, amb un suport teòric de documents potents que no caduquessin per la curta vida dels tacticismes, i fer un gran acte acadèmic: cinc-cents estudiants, trenta-cinc convidats i a la presidència Salvador Espriu, Joan Oliver, Manuel Sacristán, Agustín García Calvo i el doctor Rubió, entre altres “patums”. La tancada no entrava en el guió, i, quan va arribar la policia i la va fer inevitable, Espriu, amb la seva vis irònica, li va dir a Joan Clavera: “Un home pot aguantar en aquestes circumstàncies el que aguanta dur sempre la mateixa camisa: un màxim de tres dies”.

El document de més volada teòrica, el “Manifest” fundacional, el va redactar Manuel Sacristán, segurament el pensador marxista de més nivell de la història del marxisme a l’estat espanyol. Sacristán impartia filosofia al primer curs d’econòmiques, i era membre del comitè central del PSUC. Si ell va ser ciència pura del SDEUB, el seu deixeble estimat, Paco Fernández Buey, va ser-ne el líder de masses indiscutible. I al darrere, al davant i al costat, el comitè d’estudiants del PSUC, que dirigia Andreu Mas-Colell, un dels delegats d’econòmiques, ja passat pel Tribunal d’Ordre Públic i la Model. El llibre aporta moltes novetats –cosa no fàcil en un tema en què hem esmerçat tanta tinta–, “detalls de la gestació que no s’han contat mai i que només nosaltres coneixíem”, anota Lamote de Grignon. Un making-of polític de la Caputxinada, amb vivències, història i assaig, que amb ritme narratiu raona i reivindica el paper del PSUC en aquest episodi cabdal de la lluita universitària més potent d’Europa abans del Maig del 68. Una “illa de llibertat” enmig del mar de la dictadura, amb tanta força per desbordar la clandestinitat tot i ser il·legal.

Convenen tots els autors, actualment repartits políticament en diverses opcions, que en aquell moment el PSUC, tot i estar adherit a la III Internacional, era una organització contenidor, en la qual, en paraules de Verrié, coordinador del volum, “pesava més el compromís democràtic que el compromís ideològic” i “era el millor instrument per lluitar contra la dictadura”, en disposar d’un centenar de militants en una població estudiantil restringida de vint-i-un mil matriculats, un aparell polític molt potent i un òrgan de premsa mobilitzador, Universitat –en reprodueixen alguns números–, que, com assenyala el que era el responsable de propaganda, Pere Gabriel, sempre es va editar en català i amb la dignitat que li conferien uns redactors molt llegits, amb una inesgotable voracitat de coneixements. Per bé i per mal, era tan gros el que van fer aquells dirigents estudiantils, que les direccions del PSUC i del PCE hi van estar molt al damunt. Van tenir reunions al més alt nivell a París, amb pas de frontera amb passaport fals d’Andreu Mas-Colell, “el camarada Clemente”, i de Salvador Jové, àlies Sergi, que també es van veure en cites molt secretes a Barcelona amb Gregorio López Raimundo.

La policia va desballestar el Sindicat, Fernández Buey raonava el seu final per la superior fortalesa de la dictadura: detencions, presó, multes, serveis militars de càstig afegit i depuracions acadèmiques que anaven des de l’expulsió de Sacristán fins a que els dirigents estudiantils s’haguessin de llicenciar a Valladolid, tot i haver acabat la carrera a Bilbao, que, tanmateix, no era administrativament seu universitària. Però el SDEUB va transcendir-se a ell mateix, i de quina manera. La manifestació de capellans, acabada a cops de porra que van donar la volta al món, tensant al límit el nacionalcatolicisme, essència del règim, es va fer en solidaritat amb Quim Boix, també del PSUC i delegat d’enginyers, que va ser torturat a la Via Laietana. I arran dels Caputxins es va constituir la Taula Rodona, primer organisme unitari que incloïa els comunistes, i que va menar a l’Assemblea de Catalunya, la plataforma antifranquista i per les llibertats polítiques i nacionals més important de la lluita contra la dictadura.

Antoni Batista és doctor en ciències de la comunicació, periodista i músic