MAS ENS HA DIT que l'estat que ens pregunten si volem és, "òbviament", un Estat. I a l'ARA, disciplinats, hem reproduït la pregunta amb aquest "Estat", conscients que l'últim que ens convé és fer perillar el difícil i treballat acord per una majúscula.
D'obvi, però, gens. Convencions com la majúscula o la cursiva tendeixen a un ús fluctuant i discrecional. Per sort!, diria jo, perquè l'ús unívoc d'aquests auxiliars ortotipogràfics faria l'escriptura menys dúctil.
En la majúscula s'hi barregen dos criteris. Un la fa servir per distingir diferents sentits d'un mateix mot. Oposa la Constitució carta magna a la constitució d'algú; o el Parlament cambra política al parlament que hi fa un polític.
L'altre oposa, en un mateix sentit, l'ús com a nom propi (l'Ajuntament de Barcelona) a l'ús com a nom comú (un petit ajuntament). I si aquella paraula té més sentits, es confia en el context per discriminar-los.
En el cas d'estat, alguns mitjans apliquen el primer criteri i escriuen sempre Estat en el sentit polític de país; i altres -la majoria- s'inclinen per oposar nom propi a nom comú: els Estats Units als estats europeus.
Però l'Estat de la pregunta sembla que es justifica -així el va justificar Junqueras- per un criteri de la RAE segons el qual és Estat el sobirà, el que equival a país; si només n'és una part, com Califòrnia, és estat.
És una convenció molt peculiar del castellà que em deixa amb dos neguits: 1) quin sentit té aplicar un criteri de l'espanyol a una pregunta feta en català?, ¿no és una mostra de subordinació cultural?; i 2) si Estat vol dir el que diu que vol dir la RAE, cal fer la segona pregunta?