Ha tingut un cert ressò a les xarxes un discurs del líder del PP català, Alejandro Fernández, en el torn de preguntes al president de la Generalitat. Fernández s’hi queixa de la falta de definició del govern respecte de tres “projectes clau” (que curiosament són les grans apostes del PSC en la negociació dels pressupostos): el Quart Cinturó, l’ampliació de l’aeroport del Prat i el macroparc del Hard Rock. I conclou que, per culpa de la maligna influència de la CUP, l’actual govern és presoner de la cultura del “no a todo”. No a la indústria, no al turisme, no a les infraestructures, no als transvasaments, no a l’energia eòlica o solar... És un discurs simplificador, però Fernández el formula amb habilitat i cert sentit de l’humor, perquè és un bon orador. Tant és així que fins i tot destacats puigdemontistes, especialment els que enyoren CiU, l’han elogiat amb fervor.
La intervenció de Fernández –evidentment en castellà– tenia un punt fatxenda a l’estil Ayuso, que demostra fins a quin punt el pensament conservador, aquí i arreu, se sent fort i legitimat: “Del perroflautismo contemplativo sólo pueden vivir los hijos de papá”, afirmava. Només li va faltar dir que els diputats de la CUP –que l’escoltaven amb mitja rialla– no es dutxen. Però això no és el més rellevant. L’important és que darrere del discurs de Fernández hi bull un ultraliberalisme de pedra picada, que defensa el creixement desbocat, la renúncia a qualsevol prevenció mediambiental i la negació dels danys col·laterals del turisme sobre el territori, però també sobre les persones, l’habitatge, el model sociolaboral... Uns danys col·laterals que ha admès recentment l’alcalde socialista de Barcelona, que no és precisament un perroflauta.
Desafortunadament per a Fernández, el seu discurs s’ha produït la mateixa setmana en què s’han fet públiques dues dades prou significatives. D’una banda, el rècord històric en inversió estrangera a Catalunya el 2023, 880 milions d’euros, un 42% més que l’any anterior. Impropi d’un país on es diu “no a todo”. De l’altra, la confirmació de la desídia inversora de l’Estat, que el primer semestre de l’any passat va executar només el 16% del que preveien els pressupostos per al nostre territori. D’això, evidentment, Fernández ni en parla ni en parlarà mai, encara que governi el PSOE. Perquè si governés el seu partit, el grau d’incompliment seria igual o pitjor.
Curiosament, en una qüestió tan decisiva, i tan flagrant, com és l’infrafinançament de la Generalitat, el partit del “no a todo” és, per damunt de tots, el PP. També el PSOE, sí, però especialment el PP, que a més de rebutjar totes les propostes que ha fet la Generalitat per tenir un model propi –i més just– de finançament, es permet recaptar vots per a Espanya mentint sobre els suposats privilegis econòmics de Catalunya. I encara hi podem afegir altres negatives: no al diàleg, al referèndum, als indults, a l’amnistia, a la renovació del poder judicial, a l’ús del català, als impostos sobre grans fortunes, a la regulació dels lloguers... I a moltes altres matèries en què el Parlament català, sovint per àmplia majoria, ha intentat exercir el seu paper com a dipositari de la voluntat dels ciutadans.
Malgrat tot, Fernández pot estar tranquil, perquè el Quart Cinturó va endavant, el Hard Rock teòricament també (tot i que ERC confia que el projecte es mori solet), i la Generalitat, pel que sembla, treballa en una proposta pròpia sobre el futur de l’aeroport. Tot això es deu al fet que, si bé ERC governa en solitari, en moltes grans qüestions –com el model de creixement que necessita el país– el PSC, el PP i Junts formen una majoria alternativa.
