Maig tenia raó

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Al cap de quatre anys podríem dir allò de “ eppur si muove! ” Perquè el maig del 1968 es belluga. Viu en tot allò que a França i altres països impedeix el statu quo, o sigui, l’encallament històric. Després del maig res no va quedar igual. Què fou exagerat? “ Exagérer, c’est commencer d’inventer ” (Inscripció del maig). Rebutjà a cops de roc la falsedat de l’abundància de la societat de consum, els sistemes corromputs a tots els nivells d’estructura i superestructura. Els apedregaments, les ocupacions de locals, teatres, fàbriques, laboratoris, ràdio-televisió, foren tan poderosos que la gent d’ordre es va esgarrifar i va cridar el “Salvador” [el president De Gaulle]; i el salvador va dir: “Me voilà ”. Fou el primer cop per als eufòrics del maig. Els va caure l’ànima als peus. Però, en realitat, al cap de pocs mesos d’haver “triomfat”, la persona carismàtica va haver de retirar-se a Colombey, ferida de mort per les conseqüències del maig. El partit governant ja no ha tornat a ésser el que era. Les corrupcions dels seus líders han estat i són airejades per una força que va néixer el maig: [...] Tenia raó el maig, encara que se l’oblidi, encara que no se’n vulgui parlar. Però cal parlar-ne. En un admirable poema de Miquel Martí Pol s’hi diuen coses que m’han impressionat força: Ai! si haguéssim sabut llegir els senyals: / la sal, les pedres, / la sorra o, potser, el vent, com ens haurien / tremolat els genolls... Potser no vam tenir el coratge d’interpretar aquells senyals i de seguir-ne el camí. Potser sí que ens van tremolar els genolls, però no pas per l’emoció transcendental sinó de por per tot el que el maig desvetllava i desfermava, de les coses que ens exigiria, ja que era obra exigent. [...] És cert que alguns tenen el “Che” a la cambra, en un pòster al costat de Ray Charles. Però, voler jutjar el maig del 1968 per aquestes contradiccions superficials és no haver entès que fou un maig “ carregat de presagis ”, com diu el poema de Martí i Pol. Es tracta, però, de no guardar-ne “ un regust amarg que se’ns incrusta / dins la boca tossuda, que mastega / arrels, records i algun bri d’herba verda ”, sinó que, potser, fóra millor de reconèixer que ens va fer por. Uns certs moments històrics transcendentals fan por.