Maig majestàtic

La primavera va forta. Ha explotat als camps posant-hi una bellesa extrema, com si la natura encara tingués l’última paraula. Per contrarestar-la, la mà humana esgarrapa l’elegància d’aquest mes de maig i retorna un rei que va marxar una temporada per canviar d’aires. Com va dir Carmen Calvo quan era la vicepresidenta primera del govern espanyol, el rei emèrit no va fugir perquè no tenia cap causa pendent i costava el mateix mantenir-lo a Espanya que als Emirats Àrabs. Com si mantenir un rei no fos un problema en si mateix. Ara torna per participar en una regata, tot i estar “desentrenat”, i per retrobar-se amb el seu fill, la qual cosa tothom troba normal. El pare vol veure el fill. Normal. El fill vol veure el pare. Normal. Valtònyc, exiliat a Brussel·les per la lletra d’una cançó sobre la monarquia, no va poder veure la seva mare quan es va morir. És així de cru. Però no és per la lletra d’una cançó. És perquè la democràcia consolidada es despista amb la llibertat d’expressió. A l’altra banda canten el que els rota. I canten molt. Aquesta setmana Valtònyc ha pogut celebrar que la justícia belga definitivament no el pensa extradir a Espanya. Ara és un home lliure, a Bèlgica. El rei emèrit ho és a tot arreu. No és gens just. No té cap ni peus. Aquesta anomalia se sosté gràcies a un teixit de solidaritat interessada i retrògrada. Hi ha tot un sistema de complicitat amb la injustícia que fa que la injustícia prevalgui. Els avenços per trencar aquestes dinàmiques són victòries puntuals i imprescindibles que, tanmateix, no amaguen la desigualtat extrema entre uns i altres. Mentre el rei emèrit està a punt d’arribar, el rei no emèrit ret tots els honors a l’emir de Qatar i el condecora amb la Gran Cruz de la Orden de Isabel la Católica. He de reconèixer que els espanyols tenen sentit de l’humor. A l’arribada de l’emir i de la seva tercera dona, els homes se saluden primer i les dones esperen que comencin a caminar per anar-los al darrere. El feminisme no acaba de penetrar en la monarquia. I això que està molt de moda. Als palaus de Qatar tampoc no ha fet forat. Fora dels castells, el risc de ser feminista en un país on es vulneren els drets humans, segons diverses organitzacions, és considerable. Que un home pugui tenir tres dones i una dona no pugui tenir tres homes i tothom faci veure que li sembla tan bé, què vols que et digui. No seré jo qui s'ingereixi en la cultura aliena, i en la pròpia no conec cap dona que vulgui tenir tres homes, però és evident que no parem de veure com voleien les banderes arcaiques perfectament sostingudes en els seus pals i una multitud de braços disposats a fer-les onejar. Abans vivíem millor!, criden. Ho diuen els que ni tan sols van viure abans. Però si hem de ser sinceres, totes hem utilitzat en algun moment el plural per parlar de llocs on no hem estat. A casa i en català. En castellà, al Congrés. Que és la lengua en la que nos entendemos todos. Però si t’han d’espiar, la qüestió és que parlis en la llengua que sigui. Que si s’ha d’entendre, ja s’entendrà. Encara que el que ens falta entendre, no per entrendre-ho sinó per les explicacions pertinents i democràtiques, és que s’espiï. I que la monarquia sigui inviolable i es persegueixi quan se la critica. I que les dones vegin vulnerats els seus drets arreu del món. Tot té una explicació. O moltes, perquè cadascú hi aporta els seus arguments. Però jo el que vull que m’expliquin és el debat obert que s’ha generat sobre els dolors de la regla. Per no haver de desitjar-los a ningú.