Mai es torna enrere

Ningú es pot enganyar, l’Estat va dissenyar una estratègia per liquidar l’enemic i ha vençut. Una altra cosa és que l’Estat ha quedat també molt malmès i que se li posen límits des de fora per administrar la seva victòria sobre el sobiranisme català. L’amargor que travessa l’opinió pública compromesa amb el seu país és indicativa d’aquesta derrota, el moviment cívic s’ha anat diluint i queden minories d’activistes compromesos, però el seu mateix coratge també mostra la seva desesperació. D’altra banda, la divisió i la competitivitat que mai van saber superar els partits que van expressar políticament la demanda cívica nacional és el signe més clar de la derrota. No saben què fer amb els passos fets fins aquí, gairebé sembla que es tracta de disputar qui “ha de carregar el mort”.

L’ànim i la manca de distància impedeix objectivar la situació i fer un balanç del que s’ha viscut i dels guanys i les pèrdues, però cal recordar algunes coses. Des del principi em va preocupar el procés de resposta cívica sorgit després de la sentència del Tribunal Constitucional i els atacs a tot el que és català. Com que l’Estat no va deixar lloc a cap diàleg, els polítics i partits que havien viscut en l’època anterior van ser empesos per la societat i van radicalitzar la seva postura o van ser apartats per la gent.

Quan l’Estat va voler humiliar i ofegar la societat catalana, lògicament va donar la raó als independentistes. És per això que insisteixo que els creadors del moviment sobiranista català van ser els nacionalistes però, en major mesura, el mateix Estat pilotat per M. Rajoy i tots els lobis financers, mediàtics i administratius de la cort. I això indica que les motivacions de la reclamació sobiranista eren racionals -evidentment Catalunya era maltractada per l’Estat-, però en bona part assumides per sectors cada vegada més amplis a causa de l’emoció nascuda de les humiliacions. Era molt complicada la conducció històrica d’un moviment així, tan democràtic i valuós però que s’orientava a una tasca de gran envergadura com és fundar un nou estat republicà des de dins d’un estat monàrquic. Recordo que em va sorprendre la convicció que dirigents independentistes republicans tenien en la seva viabilitat. Mai vaig dubtar, al contrari, del dret de la ciutadania catalana a decidir el seu futur lliurement, però sí que vaig dubtar que l’estat espanyol ho permetés, i em preocupava la fragilitat d’un moviment de persones lliures enfrontades a un Estat que es va mostrar com era, autoritari.

Va haver-hi ingenuïtat per part de l’independentisme, i errors, esclar, però és que es tractava d’un enfrontament amb un Estat que viu de la submissió dels súbdits i que es mostra implacable amb el dèbil que es rebel·la. L’Estat ha conduït en tot moment la successió de passos que hi ha hagut, conduint el procés sense deixar alternatives. El govern central i el Tribunal Constitucional, humiliant i traient validesa a l’Estatut, a l’autogovern català dins el límit autonòmic, van treure validesa a l’autonomisme, de manera que només va quedar l’independentisme com a referència i camí. L’Estat va seguir l’estratègia d’anar empenyent la societat per aquest camí, sabent que guardaven a la màniga la carta del rei d’espases. L’estratègia de l’ocupació de la Generalitat i del país estava dissenyada des del principi, i es va anar conduint la societat i els dirigents catalans a un camí cec contra un mur. Era al moment de la declaració de la República Catalana, tan desesperada, on volia arribar l’Estat; a aquelles hores, en què ja tenia preparat l’assalt militar al Palau de la Generalitat, l’ocupació del territori i l’empresonament dels dirigents democràticament elegits del país. L’espoli d’empreses, els càstigs econòmics, la propaganda xenòfoba contra els catalans i el cultiu de l’odi dins d’Espanya va ser tot aquest “¡A por ellos!”, no es va pretendre altra cosa que una derrota militar i la rendició.

Finalment, l’Estat, condicionat per Europa i amb el canvi de cara al govern central, contempla Catalunya des de la seva posició de vencedor. Aquesta és la realitat. Ofereix tornar a l’Estatut amputat i manipulat pel Tribunal Constitucional, no queda clar si al que va sortir del Parlament, al que va quedar després que les Corts hi passessin el ribot i que va ser ratificat, o al que va dictar finalment el Constitucional.

El que l’Estat ha fet a la ciutadania catalana és una cosa terrible que la Unió Europea no s’imaginava. Cal un lloc per seure a dialogar, amb temps i dient-s’ho tot a la cara, perquè hi ha hagut actuacions que es poden qualificar d’errors polítics, però n’hi ha hagut d’altres que són imperdonables, com el segrest de la Generalitat, que els catalans havien conservat a l’exili, i la brutalitat, la persecució de la ciutadania i els seus governants, la utilització de la violència de l’extrema dreta... L’Estat ha de demanar perdó en algun moment a la ciutadania catalana. I tot i així, no es pot tornar enrere.

La cort i els seus mitjans de comunicació diuen que volen tornar al passat. Això seria enviar a la bogeria els més de dos milions de catalans que han fet un acte democràtic de desobediència civil enfront d’un Estat que els amenaçava amb la força, que finalment va executar. Només fent desaparèixer totes aquestes persones podrien tornar les coses al passat. L’Estat ha jugat amb la idea de fer de Catalunya un Ulster. Doncs ara cal un diàleg de pau previ a qualsevol acord polític. Aquesta taula de diàleg bilateral és necessària, però la taula imprescindible és una altra de paral·lela, on els polítics sobiranistes catalans s’asseguin a parlar amb franquesa i arribin a un acord nacional mínim. Que les estratègies partidistes no anul·lin un imprescindible acord nacional. Perquè per dialogar i negociar amb l’Estat, perquè hi hagi bilateralitat, perquè hi hagi federalisme o no, és imprescindible tenir poder polític propi a cada costat de la taula. I no n’hi haurà sense una unitat mínima.

No n’hi ha prou amb els somriures ni amb invocacions a tornar a un amor que mai va existir, cosa que, sense res més, seria assumir la mateixa vella submissió. Tot això només ho arregla un referèndum.