Tothom sap que el futbol és més que un esport i que té un fort component polític. Per als despistats, el partit de dimarts entre el Marroc i Espanya al Mundial de Qatar ho va confirmar.
En nom del futbol, surt l'ésser humà més detestable. Dimarts es va desfermar, sobretot a les xarxes, una ràbia racista i islamòfoba molt greu. Les plataformes socials anaven plenes de missatges d’odi –entre ells, consignes que animaven a “anar a la cacera del moro” o a “darle leña al moro”–. També es va trobar un porc senglar mort a la porta d’una mesquita a Vitòria (i no és la primera vegada que passa: SOS Racisme Àlaba va denunciar fa anys un fet similar).
Ja des d'abans del partit, la intenció de crear alarma i associar la migració amb la delinqüència havia estat evident. És un recurs habitual de la dreta i l’extrema dreta per criminalitzar i deshumanitzar les persones migrants del sud global, però també s'hi va sumar una part de la població que s'entestava a preveure aldarulls i disturbis.
Un cop finalitzat el partit, el racisme més extrem: Vox a Lleida afirmava “Nos invaden, viven del trabajo de los españoles y hoy celebran en nuestros monumentos la victoria de su selección”. Es van produir les celebracions en moltes ciutats espanyoles i catalanes, que van donar peu a qüestionar, una vegada més, el sentiment de pertinença de qui simpatitzava amb el Marroc. D'on se sent cada persona, a què sent que pertany, és una cosa personal, i s’ha de respectar. Però no siguem cecs: en les celebracions hi havia un component –potser una petita part, o potser no tan petita– de resposta a una violència racista estructural continuada.
Quan parlem d'integració sovint només posem el focus en les persones, i no en el sistema que exclou la diversitat i que expulsa determinada gent basant-se en prejudicis racistes. No es pot exigir a qui s'exclou d'un sistema que se'n senti part.
En una societat que criminalitza sistemàticament les persones no blanques i que té unes estructures racistes instaurades en el seu ADN més profund, no és estrany que persones nascudes aquí se sentin excloses en el seu propi país i s'aferrin al país d’origen de la seva família. Encara que les identitats nacionals no són estanques i no són excloents, les vivències que puguis tenir hi tenen una clara incidència. Per exemple, el concepte d’estrangers de segona generació, que és un oxímoron en si mateix, perpetua la idea que les persones nascudes en famílies d’orígens diversos no serem mai plenament del país on hem nascut i, per tant, se’ns exclou sobre la base d’aquesta distinció i es qüestiona la nostra pertinença.
Els missatges d’odi, el racisme i la islamofòbia que ha despertat l'Espanya-Marroc no són fets aïllats, sinó que són el resultat del racisme estructural arrelat a la societat. Això no va de futbol, va de defensar els drets fonamentals i de defensar una societat lliure de racisme avui i sempre. Ser antiracistes ens pertoca a tots, i cal acabar amb les dinàmiques socials que el permeten.
