Mahsa Amini i les dones a l'Iran

Les manifestacions que han tingut lloc fa poc a l’Iran arran de la mort de Mahsa Amini, la noia detinguda a Teheran per la policia de la moral, han desfermat un cop més la polèmica sobre l’actuació d’aquesta policia (que patrulla pels espais públics per fer complir la llei del vel i altres normes islàmiques) i sobre la situació de les dones a la República Islàmica de l’Iran. Des de la Revolució Islàmica del 1979 estan obligades per llei a portar un vel que els cobreixi el cap i el coll i els tapi els cabells. Tot i així, durant aquestes últimes dues dècades, a Teheran i altres ciutats importants cada vegada n’hi ha més que deixen que alguns flocs de cabells els surtin del vel com a forma de protesta. D'un temps ençà algunes iranianes comparteixen fotos en què les veiem traient-se el mocador per demostrar l’oposició a la llei del hijab, que els prohibeix ensenyar els cabells en públic.

La lluita contra l’obligatorietat del vel va saltar als titulars per primera vegada el desembre del 2017, quan una noia, Vida Movahed, es va treure el hijab al carrer de la Revolució de Teheran i el va sacsejar lligat a un bastó. Fa dos mesos, el 12 de juliol del 2022 (el Dia del Hijab i la Castedat al calendari de la República Islàmica), uns quants grups de dones van participar en una campanya nacional de desobediència civil contra el hijab obligatori. Així doncs, cada vegada hi ha més iranianes –sobretot entre les que no van viure la revolució del 1979– que s’arrisquen a rebre multes i fins i tot penes de presó per violar l’estricta normativa del hijab.

De tota manera, no és la primera vegada que l’acció de les iranianes té una projecció pública al país. La revolució del 1979, que va culminar amb la victòria dels islamistes i la creació de la República Islàmica de l’Iran, es va caracteritzar per una notable presència femenina en l’escena revolucionària. La revolució islàmica va mobilitzar un elevat nombre de dones que es manifestaven pels carrers, mentre milers de noies s’unien als grups polítics islamistes i d’esquerres. Abans de tornar a l’Iran, l’aiatol·là Khomeini, en entrevistes concedides a periodistes estrangers, no parava d’elogiar la implicació de les dones en la revolució. Cal tenir en compte, però, que l’any 1961 l’aiatol·là Khomeini s’havia pronunciat clarament en contra de la Revolució Blanca del xa, que tenia com un dels seus principals eixos l’accés de les dones a l’espai públic iranià. I no oblidem que, ja des de principis del segle XX i la Revolució Constitucional del 1906-1911, l’escolarització i el dret a l’expressió eren una reivindicació de les iranianes avantguardistes, que també van fundar la primera revista feminista del país. Abans de la fi del regnat del xa Mohammad Reza Pahlavi el 1978, el 30% dels estudiants de les universitats iranianes eren dones.

Tot i la seducció que el 1979 va exercir sobre moltes d’elles el llenguatge revolucionari de l’islam radical –sota la influència d’intel·lectuals religiosos com Ali Shariati– i la voluntat ideològica del nou règim islàmic d’aprofitar la força de les dones en benefici del seu poder, l’espai públic iranià va esdevenir un autèntic camp de batalla per als enfrontaments socials i polítics entre sexes.

El març del 1979, arran de la nova llei islàmica sobre el vel al lloc de treball, hi va haver multitudinàries manifestacions a la capital i les principals ciutats. Milers de dones van sortir al carrer cridant consignes com ara: “No hem fet la revolució per ara anar enrere”. Tot i que les manifestants van ser atacades i ferides pels guàrdies d’assalt islamistes, no van rebre el suport dels grups laics de l’oposició, que els van aconsellar que mantinguessin la calma per no donar ales a les forces antirevolucionàries ni als imperialistes.

Juntament amb la imposició del vel obligatori, les primeres mesures de la República Islàmica van posar de manifest la voluntat d’abolir les reformes modernitzadores implantades pel règim de Pahlavi en l’àmbit de les llibertats civils de les dones i el dret de família. Aquestes mesures es van complementar amb la derogació de la llei que limitava l’exercici de la poligàmia i la que elevava als 18 anys l’edat mínima per contreure matrimoni, a més de restringir l’accés de les dones a determinades disciplines acadèmiques. Després de la mort de Khomeini el 1989 i el final de la guerra de vuit anys amb l’Iraq, van aparèixer nous corrents ideològics entre dones islamistes que reclamaven reformes alhora que donaven suport al règim islàmic. Tot i les seves contradiccions, les reformistes iranianes es van oposar a alguns dels supòsits ideològics del règim islàmic als anys noranta, però de mica en mica les ha anat substituint, durant la primera dècada del segle XXI, una generació més jove d’iranianes que plantegen noves reivindicacions en l’àmbit dels drets de les dones.

L’acció més important d’aquesta nova generació d’activistes iranianes ha sigut la campanya “Un milió de firmes per la derogació de totes les lleis discriminatòries contra les dones a l’Iran”, llançada el 2006. Des del Moviment Verd contra el frau electoral del 2009 fins als atacs amb àcid contra algunes dones als carrers d’Isfahan del 2014, la resistència de les iranianes a les lleis imposades pel règim islàmic ha causat una considerable tensió social i política. En un dels seus informes recents sobre aquest país, Amnistia Internacional assenyalava que les autoritats iranianes no han pres cap iniciativa per combatre la violència contra les dones i les nenes en l’àmbit privat ni tampoc en el públic. Tot i això, la història recent ens demostra que les iranianes han estat presents en tots els moments decisius per al destí de l’Iran i han contribuït a l’evolució de l’esfera pública d’una manera cada cop més visible, alhora que construeixen un nou futur per al seu país.