El magnetisme dels nous fatxes

El 12 d’octubre es va fer viral el vídeo ¿Tu también eres facha?, en bona part gràcies a la difusió per xarxes que en van fer Isabel Díaz Ayuso, Macarena Olona, Santiago Abascal i altres sospitosos habituals. El clip barrejava icones de l’espanyolitat com ara Cervantes i la truita de patates amb idees programàtiques de la dreta, com ara l’antiavortament i la monarquia, titllant-les irònicament de fatxes, per donar a entendre que l’esquerra havia abusat tant de la paraula que l’havia buidat de contingut, de manera que ja hauríem arribat a aquell punt de gir de la història en què la millor manera de desactivar l’insult és apropiar-te’l. Una campanya així només es pot fer quan els signes del temps han canviat prou perquè l’esquerra siguin els carques i la dreta els rebels, perfectament resumit en l’eslògan inquietant del vídeo: “Sé libre, total, tú eres un facha”.

Tot i que fa mandra interessar-se per les guerres culturals del país veí, mentre la política catalana continuï subjecta a les dinàmiques de Madrid és útil observar-les i, especialment, fer-les servir com a advertència. En la setmana que Esquerra Republicana ha comparat Junts per Catalunya amb Vox, és imaginable que la dialèctica entre l’esquerra i la dreta espanyola acabi contaminant la catalana, tard, malament i distraient de la realitat i història pròpies del país.

La dialèctica en qüestió és el gir de 180 graus que ha patit la lògica de la transgressió. Tal com explica l’antropòloga Angela Nagle al seu polèmic i interessantíssim Muerte a los Normies (Garum), en la segona meitat del segle XX els conservadors representaven la moral seriosa i les formes pulcres, mentre que l’esquerra, a partir dels anys seixanta, es va identificar amb la contravenció bandarra i l’humor descarnat. Flashforward al segle XXI, i resulta que s’ha girat la truita: els progressistes són els guardians del llenguatge correcte i la respectabilitat, mentre que els trolsque frueixen dient el que no es pot dir avancen valors tradicionalistes. “Prohibit prohibir”, el gran eslògan del Maig del 68, avui funcionaria millor en un col·legi major madrileny que en una assemblea de ciències polítiques de la Complutense.

La lògica de la transgressió és paradoxal. Provocant immoralment contra la moral hegemònica, l’esquerra volia obrir un espai per a transformacions igualitàries amb finalitats profundament morals. La ironia, la bravata i la rebel·lia no queien en el nihilisme perquè hi havia un objectiu emancipador darrere. Ser incorrecte per fer el món més just no és el mateix que ser incorrecte com una finalitat en ella mateixa. És el que volen dir els bons humoristes quan recorden que sempre cal “disparar cap amunt”.

I l’esquerra va triomfar en l’àmbit cultural. En el conegut gir gramscià de la política, la idea segons la qual si canvies la cultura, la política canviarà, l’esquerra es va proposar soscavar les assumpcions conservadores de la majoria inundant la cultura popular de liberalitat. Els vells tòtems de Déu, pàtria i família (l’himne amb què els Germans d'Itàlia van guanyar les eleccions) van ser escombrats per la revolució secular, cosmopolita i sexual. La revolució no ha estat completa, però ser progreés la nova normalitat, especialment en àmbits com ara l’escola, l’acadèmia i la cultura.

Mentrestant la realitat material va anar per una altra banda. Els valors i les assumpcions s’anaven fent més igualitàries en l’àmbit del discurs, mentre la desigualtat creixia rampant en el de l’economia. Fins i tot es va produir un efecte inesperat, que és que la fluïdesa transgressora del desig es va convertir en fluïdesa transgressora dels diners, i el neoliberalisme va aconseguir monetitzar moltes àrees de la vida que la moral conservadora havia protegit de la disrupció del mercat.

El gamberrisme de la nova dreta és una màscara molt ben pensada per mantenir aquesta contradicció tan oculta com sigui possible. Aprofitant el tomb d’hegemonia cultural, la nova dreta pot denunciar les incongruències i ridiculeses dels altres amb el magnetisme del rebel romàntic. L’aura transgressora serveix a personatges com Díaz Ayuso per semblar més honestos i a prop de la “gent del carrer”, que sofreixen la incapacitat manifesta de l’esquerra per fer efectiva la igualtat que propugna, i alhora distreu del fet bàsic que les seves polítiques són igual d’incapaces de resoldre els problemes en el millor dels casos, i una enganyifa monumental per afavorir les elits de sempre en el pitjor. L’eslògan del vídeo en realitat vol dir: “Abaixa els impostos a les grans fortunes, total, tu ets un fatxa”, i si els que ara ocupen el centre no resolen les contradiccions i els excessos retòrics de les últimes dècades, seguirà existint aquest espai de fascinació eficaç per a qui vulgui apropiar-se’l.