Sobre la màgia

Hi ha un nen de set anys, molt proper a mi, a qui els amics anaven provant de convèncer sobre la inexistència dels Reis o la trampa del tió o del ratolí de les dents. Argumentant-ho, racionalitzant-ho, fent-li-ho veure. I, quan anava veient que tot encaixava, la cara se li anava desencaixant. Es va posar molt seriós, com disposat a expressar en veu alta la seva decepció: realment, aquells arguments eren irrefutables. Però encara que tot quadrés va mirar atentament els seus interlocutors, va picar-se el pit amb molta força i va cridar-los (amb una pausa rere cada paraula): “Jo crec en la màgia!”

Aquesta història no és per fer-los riure, ni perquè diguin “que mono”. És un relat seriós, transcendental, sobre les nostres actituds. Evidentment aquest nen forma part del meu equip: patirà molt a la vida, sí, però el seu compromís amb el miracle d’existir el farà viure amb dignitat. Al capdavall no és un tema de qui té la raó, o de quina és la veritat, sinó de quin paper volem desenvolupar al món: el paper dels homes grisos que punxen els globus amb el cigar o aixequen les faldilles al misteri, o el de les persones capaces de pactar amb l’impossible. Amb la utopia, si li volen dir així. La utopia no existeix per realitzar-se o per no realitzar-se mai, moltes d’elles només són qüestió de temps i de bona sort: la utopia serveix, sobretot, per comprovar l’actitud que té cadascú mentre no arriba. Aquesta és la utilitat secreta de la utopia: despullar els cínics.

Amb la mateixa seriositat, els científics de la NASA que han enviat l’últim robot a Mart no han tingut cap vergonya ni tampoc cap dubte en batejar els seus artefactes rodats i voladors com a Ingenuity o Perserverance. Molts dels aixafaguitarres nostrats, a l’hora de posar nom a les caravel·les del futur, no sabrien anar més enllà de dir-ne K501, Prudence o fins i tot Skepticism, amb una llegenda que expliqui que la missió consisteix bàsicament en aconseguir que el robot toqui de peus a terra, i que el més probable és no trobar-hi aigua i encara menys (on vas a parar) vida extraterrestre. I és que el tema no és si la república existeix allà fora, “en real”, sinó si existeix aquí dins: sense que hi hagi molts “aquí dins”, segur que és impossible. Evidentment sense bona feina tampoc succeirà, però d’aquí la importància de saber què es dedica a fer cadascú mentre encara som dins la nau i encara no s’albira el Nou Món: o ets dels que organitzen un motí basat en la por, o ets dels que saben que la idea és creure per veure.

Els últims articles condescendents que han aparegut sobre jocs de mans, la confusió entre il·lusió i il·lusionisme, la mofa sobre els conills que no surten i el públic que s’impacienta, sumats als perdonavides de les xarxes, tenen les seves raons i les respecto. No es pot abusar de la paciència del públic ni allargar els relats eternament, sobretot perquè fins i tot la màgia ha de ser física i versemblant. El que em temo és que, mentre ells assenyalen els resultats, obliden el factor de l’actitud. No s’adonen que el protagonista no es troba dalt de l’escenari, sinó assegut a les butaques, i que l’espectacle real comença quan ells arriben a casa. Que no es tracta de fer “oh” quan surt un conill del barret, sinó d’entendre per què les minúscules ales del borinot li permeten volar. I no, no és màgia, és canviar la pregunta: el vol del borinot obeeix unes lleis diferents. Ho han entès? Obeeix unes lleis diferents perquè ha trobat una sortida. Ha evolucionat. La inspiració el devia agafar, en un moment del procés evolutiu, treballant.

Per tant, deixin d’aixafar les flors i ajudin a trobar sortides. No per enganyar ningú, ni per fer perdre el temps. Si cal frenar o corregir, es fa: de fet, és obvi que s’està provant de fer les coses millor. Però tapin-se una mica els complexos i les misèries, i si el problema és que “Europa no ho vol”, com diu Mas-Colell, el que pertoca no és retirada sinó més imaginació i més feina. L’actitud és l’única cosa que tenim. Amb èxit o no, és allò que ens retrata i també allò que romandrà en el temps. Pot ser una sonda enviada a Mart, un missatge en una ampolla, tant se val, riguin-se’n tant com vulguin: però saben una cosa? El millor de tot no és quan acabes demostrant als homes grisos que tens una fórmula que funciona. No, no, serà molt millor. Serà encara més espectacular: serà demostrant-los al damunt que la màgia, sense truc, també existeix. Perquè existeix, Àlex. T’ho juro.

Jordi Cabré és periodista i escriptor.