La màgia de la Copa
Ja era hora. Per fi la Copa del Rei torna a ser a partit únic i els equips també s'ho prenen seriosament. L'emoció que estem vivint aquesta setmana en la majoria de partits és un gran símptoma que el format funciona. Això sí, entenc que per als equips grans sigui molt més pràctic jugar una tornada i no haver d'arriscar-se a quedar eliminats en unes condicions precàries. Però això també forma part d'aquesta competició, en què les diferències de pressupost es redueixen quan has de jugar en gespa artificial o en dimensions reduïdes. I ajuda a fer de la Copa una competició diferent en què l'interès neix des de la primera ronda i no només si el Barça o el Madrid arriben a la final.
Tot i això, encara es pot perfeccionar una mica més. Copiant, per exemple, el model francès, que surt d'un sorteig pur i és a partit únic fins a la final. I només es juga al camp del rival més petit si hi ha dues categories de diferència: si no, es juga al camp de la bola que surt primer. És a dir, entre un Primera i un Segona A es jugaria on dictés el sorteig, però entre un Segona B i un Primera es jugaria al camp de l'equip de la categoria de bronze.
Més enllà de l'emoció, de la Copa també se'n poden treure algunes conclusions. Al Barça vam poder veure l'atreviment de Setién i les ganes de fer experiments, però també com quedaven retratats alguns jugadors. Vagi per endavant que és difícil motivar-se contra un Segona B, en un camp de gespa artificial i amb una intensitat desmesurada, i sobretot patint pel risc de lesions. Però això no justifica, per exemple, que Junior segueixi perdut (un jugador que necessita una bona sessió psicològica per treure's de sobre les pors i la pressió de vestir la samarreta blaugrana). O que Semedo, que fa uns mesos era intransferible, no aporti res defensivament i sigui incapaç de generar cap ocasió de perill en profunditat a la banda dreta.
En canvi, Ansu Fati segueix mostrant personalitat i Griezmann en té prou amb un parell d'ocasions per ser protagonista i presentar la seva candidatura a davanter centre del Barça ara que Suárez no hi és. Uns detalls que marquen un partit històric per a Eivissa. Com el que va viure Unionistas a Salamanca, on el Madrid també va patir de valent. Ara els dos grans es podrien trobar a partit únic a vuitens de final. Seria un examen precipitat per a Quique Setién, però també una manera d'entendre de seguida que a can Barça no hi ha temps per provar ni especular, i menys arribant a mitja temporada. Potser seria més pràctic un rival d'inferior categoria com el Tenerife. Però això ho dirà el sorteig. És la màgia de la Copa.
