Menys toros i més minifaldilles
quan l’any 1971 Manolo Escobar va versionar La minifalda poc es podia imaginar la societat de l’època, a les acaballes del franquisme, que gairebé mig segle després aquella popular tonada de “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda” avui seria, amb raó, directament qualificada de masclista. La resta de la lletra seguia els estereotips socials d’aquells temps, i era tot un al·legat del control i la possessió de l’home envers la dona, que a la cançó li marca les pautes a l’hora de vestir per anar a una corrida de toros: “No te pongas minifalda, que los toros de esta tarde yo tengo ganas de verlos sin pelearme con nadie”. No cal afegir-hi res més, ni tampoc descobrirem ara la íntima relació que mantenen des de sempre el masclisme i la tauromàquia. Segurament perquè es necessiten i tots dos saben que no serien res l’un sense l’altra.
Començo amb aquesta reflexió perquè aquests dies que es parla tant dels drets de les dones, de les discriminacions que hem patit al llarg de la història i que encara arrosseguem, es fa més palès que mai el vincle entre violència contra les dones i contra els animals. És difícil no veure en els espectacles taurins aquest esquema masclista que s’expressa en la dominació del cos de l’altre. I això no només passa a les corrides, que culminen amb la mort de l’animal consagrant allò de “la maté porque era mía”, sinó també als correbous, la “tortura amb barretina”, com diu la Pilar Rahola.
Perquè sí bé és veritat que no es mata l’animal en públic –a menys que aconsegueixi fugir, com va passar a Vidreres l’any 2019 amb el Jabonero o l’any 1999 amb cinc bous que es van escapar del recinte– s’exerceix una violència injustificable contra l’animal i una humiliació que constitueix un greuge contra la seva dignitat. Un animal poc propens a atacar, més aviat procliu a fugir, com gairebé tots els herbívors, al qual es força a la confrontació humana i a uns comportaments antinaturals terriblement estressants, una pràctica prohibida a la llei de protecció dels animals de Catalunya. Per no parlar de les modalitats del bou embolat i capllaçat, un descarnat espectacle de tortura animal sense cap més justificació que el plaer de veure’l patir amb el foc i amb la força bruta. El plaer que produeix la dominació d’un animal amb una presència com la del bou, símbol de força, noblesa i del poder de la naturalesa.
Però per què als bous sí que se’ls pot infligir aquest patiment, prohibit per llei amb qualsevol altre animal? Doncs perquè rere l’article 6.1 del decret legislatiu 2/2008 de 15 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la llei de protecció dels animals de Catalunya, que prohibeix “l’ús d’animals en baralles i espectacles o en altres activitats si els poden ocasionar sofriment o poden ésser objecte de burles o tractaments antinaturals, o bé poden ferir la sensibilitat de les persones que els contemplen”, ve l’article 6.2, que exclou d’aquesta prohibició “les festes amb bous sense mort de l’animal (correbous) en les dates i les localitats on tradicionalment se celebren”.
Ja ha sortit la paraula clau: tradició. Aquesta és la principal justificació esgrimida pels defensors d’aquests espectacles. Com si el fet que una cosa s’hagi estat produint al llarg del temps justifiqués la seva essència cruel. La persistència d’un fet no li dona categoria moral. Al contrari: la societat ha evolucionat, i el que anys enrere alguns veien “normal” (hi ha qui no ho ha vist mai així), avui dia es veu forassenyat. Les dades canten, i segons una enquesta de l’Institut Opinòmetre encarregada per la Plataforma Prou Correbous l’any 2019, el 92% dels catalans (9 de cada 10) consideren que no està justificat maltractar i provocar patiment a un animal amb motiu d’una activitat festiva o per divertiment. I 3 de cada 4 veurien amb bons ulls que el Parlament prohibís els correbous. Tan fàcil que seria derogar l’article 6.2 i acabar d’una vegada per totes amb aquest vergonyós espectacle dels correbous, al qual de moment només hi ha un partit polític que el defensi obertament: Vox.
Acabo reprenent el fil amb el qual he començat: ara que es parla tant de la identificació de relacions abusives per fugir de conductes masclistes, i que es fa pedagogia entre els joves amb aquest objectiu, com podem deixar que un espectacle amb visió masclista i que viola les més elementals normes de respecte i dignitat pels éssers vius continuï practicant-se al nostre país? La cultura i l’educació són les autèntiques forces del progrés moral. Els polítics han de ser conscients que la supressió dels correbous és necessària a nivell moral i té avantatges en el pla social. I està a les seves mans, i a les de la gent allà on es fan consultes populars, corregir aquesta l’anomalia. Aquest proper diumenge, dia 15, hi ha l’oportunitat de fer-ho a Vidreres. Ah, i que cadascú es posi la roba que vulgui.
