Donald Trump ja torna a ser el president d’uns Estats Units en declivi que sortosament estan a punt d’entrar en una “època daurada”, d’"èxits nacionals” i respecte global. Ni presidencial, ni conciliador, el trumpisme torna al poder per passar comptes. Aferrat al seu retrat catastròfic de la decadència nord-americana, Trump va abraçar el discurs de la revenja amb acusacions directes al poder executiu i judicial. Un relat fosc per a una transició de poders pacífica que ell, malgrat tot, va qualificar de “dia de l’alliberament”.
El Trump més hiperbòlic ja vaticinava en la seva presa de possessió que el seu llegat serà el d’un “pacificador i unificador”, però ho deia enmig d’un discurs carregat de greuges, acusacions, exageracions i mentides, on l’egocentrisme presidencial apareixia per deixar clara l’excepcionalitat del 47è president dels Estats Units “desafiat com cap altre president en la història”, segons ell, i “salvat per Déu” de dos intents d’assassinat “per fer Amèrica gran una altra vegada”.
El Trump que avui retorna al Despatx Oval no és el mateix del 2017. El trumpisme avui no és un contratemps inesperat de les urnes. És el resultat d’una transformació profunda del país. També el món ha canviat i els poders globals que ara s’alineen al costat del president són la imatge més clara d’aquest nou moment.
L’espai tancat de la Rotonda del Capitoli, que va acollir la investidura a resguard de les baixes temperatures, encara va fer més evident la fotografia dels nous cercles més propers al poder presidencial. Una nova jerarquia simbolitzada per aquesta comunió entre el clan familiar i les fortunes tecnològiques de Silicon Valley. Un Elon Musk exultant, acompanyat del fundador d'Amazon, Jeff Bezos; el propietari de Meta, Mark Zuckerberg; el líder d'Apple, Tim Cook, i el de Google, Sundar Pichai, aplaudien des de les primeres files.
Fa només tres dies Elon Musk compartia un vídeo d’un compte anònim que anunciava “les ciutats més perilloses d’Europa” i el magnat de X hi afegia el seu propi missatge: “De MAGA a MEGA: Fem Europa Gran Una Altra Vegada!”.
El relat de Trump s’imposa. Fins i tot abans de jurar el càrrec, l’impacte global del seu segon mandat ja s’ha deixat sentir a Panamà, Londres, Berlín o Ottawa, al Pròxim Orient i a Ucraïna. També la Unió Europea corre el risc de comprar el discurs de l’afebliment i la divisió que ja li ha adjudicat la nova administració nord-americana. En les últimes hores, antics líders comunitaris, de Juncker a Barroso, han sortit a demanar a la UE que aprofiti l’efecte Trump per tornar a reforçar la idea d’unitat. Es va aconseguir el 2016, amb el xoc del referèndum del Brexit i el menyspreu d’aquell primer Trump que va posar Brussel·les i la UE per extensió a la seva llista de llocs de mala mort (o “shithole” en anglès, per ser més precisos). Ara és el primer ministre Viktor Orbán qui adverteix que el retorn de Trump és una oportunitat per a l’extrema dreta d’“ocupar Brussel·les”. I la primera ministra Giorgia Meloni ha estat l’entusiasta representant del lideratge europeu a la presa de possessió de Trump. Brussel·les hauria d’aixecar la mirada més enllà de l’amenaça aranzelària que ve dels Estats Units per adonar-se que el que està en joc és molt més que l’estat de salut de l’economia europea. És la Unió –com a projecte d’integració– tal com s’ha concebut fins ara el que pot començar a trontollar aquesta legislatura. El trumpisme alimenta la democràcia il·liberal a escala global i una extrema dreta europea cada vegada amb més suport electoral. Però la Comissió d’Ursula von der Leyen no acaba de calibrar correctament quina és la resposta correcta per a un desafiament que ja està transformant l’ordre internacional. Trump és gairebé una esmena a la totalitat. És la gran disrupció. Un factor imprevisible que impacta des de la seguretat continental a la competitivitat europea, les relacions amb una Xina que també busca diversificar els efectes de la seva pròpia guerra aranzelària, i la tensió entre política i xarxes socials. Europa només pot ser gran sent Europa. Una rara avis de cessió de sobirania i recerca obligada del consens, que no encaixarà mai en els esquemes absoluts de Donald Trump.
