La maduresa testimonial de Carles Riba (1979)
Peces històriques
De l’article de Carles Miralles (Barcelona, 1944-2015) a Serra d’Or (IX-1979) sobre Carles Riba (Barcelona, 1893-1959). Avui fa deu anys moria Carles Miralles, poeta, catedràtic i crític literari com Carles Riba, del qual va rebre indirectament el mestratge en poètica i en hel·lenística. Els cursos de grec que ens impartia el professor Josep Alsina (Ripoll, 1923-Barcelona, 1993) a l’Institut Ausiàs March van ser la baula d’aquella transmissió generacional de cultura clàssica amb sensibilitat ribiana.
[…] Tornat de l’amarg exili, Carles Riba emprengué una tasca de conservació i de consolidació —i una tasca cap endins, l’única de fet possible— que per a ell fou de plenitud; una tasca que quallà, d’una banda, en el testimoni encoratjador del seu mestratge i, d’altra banda, en unes realitzacions poètiques entre les quals cal destacar Salvatge cor, l’obra mestra de després de les Elegies, i també en una sèrie de traduccions excepcionals en vers (la segona versió de l'Odissea, Sòfocles i Eurípides, Kavafis); quant a la crítica, hi hagué, jo diria, un aprofundiment i el mateix guany de maduresa que en la resta de la seva obra. Si volíem concretar, aquesta maduresa fou aquí especialment combativa, testimonial: vol dir que l’estricta conservació de la seva dignitat intel·lectual i humana —fins allí on podia ésser conservada, només— menà Carles Riba a una actitud de discreta presència insistent que havia de cridar l’atenció, en unes circumstàncies adverses; vol dir també que aquestes circumstàncies, que eren objectivament adverses, per a tothom i també per a ell, no impediren, en el seu cas, que Riba, ben escollit pels altres com a testimoni d’una cultura —vençuda, però no morta—, continués protagonitzant el paper que li fou encomanat i que ell assumí, el paper d'intel·lectual català. Si tota la seva obra havia estat, fins en aquell moment, reflex excepcional de la voluntat de puixança d’una cultura mancada, ara la realitat d’aquella cultura, perseguida i resistent, convertia la seva obra en un reducte; si Riba havia fet el paper de treballador indefallent d’una cultura amb tants de buits per omplir, ara assumia el de símbol de la resistència i del contraatac interior, per dir-ho d’alguna manera. No és estrany que aleshores Carles Riba es replantegés el concepte de «missió» sobre el qual ell havia escrit, entranyablement, molt abans de la guerra, a propòsit de Sòcrates, i ara repensant-lo des d’un punt de vista cristià —cristià i més platonitzant que no pas socràtic («He cregut i és per això que he parlat»). En unes altres circumstàncies, no sé cap a on hauria evolucionat la crítica ribiana; en la difícil nit de la postguerra es consolidà com un feix de raons per creure, més solidària que mai amb la pròpia poesia i cada vegada més identificada amb ella: a ...Més els poemes crítica i poesia són com «emanacions ideals d’una mateixa consciència», diu Sansone; reflexió sobre la necessària dimensió moral que sempre, però aleshores sobretot, havia de tenir la feina intel·lectual: gestos d’un nàufrag que busca, per a la seva coherència resistent, la creació d’un espai cívico-polític, per petit que sigui, on projectar-la.