Madura, o en descomposició?
Des d'aproximadament el 2015, quan resultà evident que el Procés independentista català anava de veres, que no era un suflé ni un atac de bogeria passatger, dir que l’espanyola és una “democràcia madura” ha esdevingut un mantra, una mena de jaculatòria repetida per tot tipus de responsables polítics i institucionals, des del rei cap avall, no gaire conscients que excusatio non petita, accusatio manifesta.
Encara durant la recent campanya electoral, el candidat Salvador Illa insistí que Espanya és “una de les democràcies millors i més madures” del món. Però, mentre ho deia, les setmanes prèvies al 14-F s’havien convertit, per obra i gràcia de les Juntes Electorals central, provincials i de zona, en un veritable període d’excepció en matèria de drets i llibertats. Aguditzant tendències visibles des del 21-D del 2017, les esmentades Juntes han prohibit pancartes, concentracions i manifestacions a favor o en benvinguda dels presos polítics, com si els presos no tinguessin res a veure amb allò que s’havia de dilucidar a les urnes... o com si ells mateixos no estiguessin participant activament en la campanya. A l’Autònoma va caldre tapar temporalment un mural històric que reclama "Independència, socialisme, feminisme" per evitar sancions de la Junta de Sabadell. Vaja, que si des del 1977 les campanyes electorals eren una eclosió de llibertat, de propaganda, de manifestacions, encartellades, pancartes, etcètera, ara, a Catalunya i contra l’independentisme, s’han transformat en una etapa marcada per denúncies i prohibicions.
Just el “dia de reflexió”, el dissabte 13, la vicepresidenta Calvo reiterava en una entrevista allò de la “democràcia madura”. Doncs bé, aquell mateix matí, pels carrers del barri madrileny de Ventas i dins del cementiri de La Almudena, tenia lloc un acte d’homenatge als Caídos de la División Azul; un acte obertament neonazi en el qual, a banda de glorificar els morts espanyols integrats voluntàriament dins la Wehrmacht durant l’atroç guerra racial i ideològica desfermada per Hitler contra la Unió Soviètica, s’hi van proferir soflames (“Nada hay más certero que esta afirmación: el judío es el culpable”) obscenament antisemites.
¿La senyora Calvo s’imagina, a França, un similar homenatge públic als morts de la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme, l’equivalent de la División Azul? ¿O, a Escandinàvia, un homenatge als membres de la divisió SS Nordland, salpebrat amb eslògans antisemites? En aquelles democràcies amb el nazi-feixisme no s’hi juga i, si algú ho fa, s’enfronta a la llei. A Madrid, la Fiscalia ha començat a investigar, però no deurà córrer gaire, absorbida com està recorrent el tercer grau dels presos polítics catalans i posant objeccions als seus indults.
Sens dubte deu ser un altre símptoma de maduresa democràtica el protagonisme, en l’acte de La Almudena i després, d’Isabel Medina Peralta, una niñata –aquesta sí que es mereix el mot de Díaz Ayuso– de 18 anys, políticament i moralment analfabeta, que es declara “feixista, o nacionalsocialista”, admiradora de Mussolini i Hitler. ¿Com ha pogut aquesta “democràcia madura” engendrar gent així? En quin ambient s’ha socialitzat? ¿Potser a l’ombra d’un pare (Juan Manuel Medina) de passat ultradretà reciclat en el PP, i avui tertulià d’El programa de Ana Rosa...?
Les evidències sobre com s’està tornant de madura la democràcia espanyola es multipliquen. Cristina Cifuentes, beneficiària d’un frau reconegut i condemnat per la justícia, resulta absolta perquè ella no hi tingué res a veure; tot va ser cosa de col·laboradors massa servicials que li volien regalar un màster universitari. El magistrat José Luis Concepción, president del TSJ de Castella i Lleó, denuncia la –falsa– militància del vicepresident Pablo Iglesias en el Partit Comunista amb els mateixos to i intenció que si fos el fiscal togado militar en un consell de guerra franquista dels anys 1940, i es preparés per demanar per a l’acusat la rutinària pena de mort.
I tenim, és clar, el cas Hasél, sobre el qual voldria precisar la meva posició. Com ja es deuen imaginar, el rapno és el meu estil musical predilecte, i en concret les lletres que he sentit del lleidatà em semblen... ¿com ho diré?... no gaire subtils ni sofisticades. Però hi ha un pitjor. Pablo Rivadulla/Hasél es declara simpatitzant fervorós del Partido Comunista de España (reconstituido); i el PCE (r) és el braç polític dels Grapo, una secta destructiva i fanàtica que causà més de vuitanta morts sense treure’s mai de sobre la sospita de ser un grupuscle manipulat i infiltrat. Convé recordar que, entre els seus militants fundacionals, hi havia un tal Pío Moa.
Dit això, un Codi Penal i una justícia realment madures no poden empresonar ningú pel seu equivocat criteri polític, pel seu mal gust musical, per l’estridència de les seves cançons o pel contingut de les seves piulades a Twitter. El delicte d’injúries a la Corona és un anacronisme, i només un aparell judicial sense cultura, ni criteri, ni cintura democràtiques ha pogut convertir Hasél en màrtir de la llibertat d’expressió. Em sembla que, a còpia de madurar, força coses s’estan podrint.
Joan B. Culla és historiador