Madrilenyisme i política catalana

L’episodi de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, negant d’una tacada que l’acord entre el PSC i ERC per investir Salvador Illa passi per cap concert econòmic, i ni tan sols, per una reforma del model actual de finançament, és un cas de manual del xoc entre la política madrilenya i la catalana. Abans que algú m’objecti que la ministra és andalusa i no madrilenya, aclariré que no em referesc al lloc de procedència de cada polític, sinó d’una forma concreta de fer política.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El madrilenyisme és la forma normal de la política espanyola, la que té per defecte. Les coses es resolen a Madrid o no es resolen, i es té per segur que el que convé a Espanya li convé també a Madrid, i a l’inrevés. La política espanyola és, en termes generals, un negoci patriòtic que es dirigeix des de Madrid entre dirigents madrilenys (o plenament integrats a la vida política madrilenya). Això vol dir que allò que arriba des de la perifèria es percep com a aliè, intrusiu, distorsionador, o simplement de no fiar. Molt en particular si ve de Catalunya, per a qui regeix el mateix principi que Madrid, però a la inversa: allò que convé a Catalunya no li pot convenir a Madrid. I, per tant, tampoc a Espanya. Aquest plantejament ha dut sovint a conclusions estúpides, com el bloqueig del Corredor Mediterrani. Però el plantejament preval.

Cargando
No hay anuncios

D’acord amb aquesta premissa, dos partits polítics catalans arriben a un acord que els costa grans esforços negociadors, molta lletra petita i un fort desgast per a les dues formacions, tant entre les mateixes files com entre l’opinió pública i la publicada. L’acord pot semblar-li a cadascú bo, dolent o regular, però costa Déu i ajuda donar-li forma, aixecar-lo i signar-lo, i després els dos partits són conscients que hauran de fer un altre esforç suplementari per defensar-lo. Ara bé: d’acord amb el plantejament que hem descrit, com que l’acord es presenta com a positiu per a Catalunya, la interpretació automàtica estableix que serà dolent per a Madrid. Sabent que aquesta interpretació es donarà, el president espanyol surt a beneir-lo: és bo per a Madrid i per a Espanya, diu, abans de partir de vacances.

Però des de l’òptica madrilenya això no és acceptable: si és bo per a Catalunya és una concessió al xantatge independentista, perquè ara Illa s’ha tornat (segons el madrilenyisme) un convers a l’independentisme. De manera que, malgrat totes les cauteles abans descrites, una ministra amb tendència a trepitjar fort senti la necessitat de sortir a desautoritzar per complet l’acord, sabent que l’amenaça subsegüent dels independentistes (deixar caure el govern de Sánchez) difícilment s’acomplirà. Per a ERC significaria admetre que la seva estratègia negociadora ha estat fallida, i per a Junts comportaria rebentar la llei d’amnistia abans que s’hagi pogut acabar d’aplicar (també per a Puigdemont), a més de quedar ubicats en un racó incòmode de l’arc parlamentari, amb la dreta extrema del PP i l’extrema dreta de Vox. Però vaja, com que fa temps que vivim en la política de la bravata, res no es pot descartar.