La victòria d'Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Madrid (CAM) ha estat aclaparadora, i ha doblat el resultat que ella mateixa va aconseguir fa un parell d’anys (de 30 a 64 escons). Explotant la fatiga pandèmica i enarborant la bandera més neoliberal del PP, amb unes intervencions simplistes, burletes i demagògiques, ha aconseguit revalidar la seva presidència. Ara bé, cal contextualitzar aquest resultat. Des del meu punt de vista el factor més important que opera en aquesta contesa electoral és la recomposició de l’ala dreta del tauler: una part important del votant del PP torna a casa (per l’enfonsament de Ciutadans i perquè Vox arriba al seu sostre electoral –en campanya no s’ha vist gaire diferència entre Ayuso i Monasterio-). Sense anar més lluny, just abans del terratrèmol ocorregut en el sistema de partits, Esperanza Aguirre aconseguia 72 parlamentaris i UPyD 8 en la contesa de 2011. Madrid és una comunitat sociològicament de dretes (o almenys, aquells que van a votar): el PP la governa ininterrompudament des de 1995. El tamayazo (2003) en va consolidar l’hegemonia.
No sempre ha estat així. Pasqual Maragall donava pistes del procés de transformació en un parell de pioners articles de premsa: “Madrid se va” (2001) i “Madrid se ha ido” (2003). La mutació madrilenya troba origen en el govern de José María Aznar: a la primera legislatura (de la mà de CiU, PNB i CC) s’estableixen les bases, i a la segona (amb majoria absoluta) s’accelera el procés amb una important batalla cultural amb un paper destacat d’alguns mitjans de comunicació. Posteriorment sobreviu i es reprodueix en el temps gràcies al comandament de l’ala més dura del PP a la CAM, conjuntament amb el no desmuntatge dels factors que fan possible el sosteniment i l'expansió del model per part dels governs centrals del PSOE. En el projecte cuinat en diferents cercles concèntrics del laboratori FAES es produeix una vinculació indestriable entre tria ideològica i concepció nacional-territorial. Entren en joc diversos ingredients que es retroalimenten entre ells: 1) una recentralització de competències i administrativització de les autonomies, donant més pes a l’administració central de l’Estat i, en concret, al funcionariat resident a Madrid; 2) un repartiment desigual de recursos estatals creant/consolidant/reduint pols competitius en el territori; 3) el sorgiment d’una nova classe dirigent a partir de privatitzacions i externalitzacions de sectors estratègics i la finançarització de l’economia, en detriment d’una burgesia emprenedora i del desenvolupament de l’economia productiva; 4) una concepció molt atlantista, poc europea, de la cosa pública.
D’una forma sui generis, opera a la CAM una certa teoria de la maledicció dels recursos, també anomenada paradoxa de l’abundància. Aquesta teoria s’ha utilitzat per explicar com en determinats països en vies de desenvolupament, amb importants fonts de recursos naturals, el creixement econòmic i el desenvolupament social es veuen contradictòriament gripats quan passen a tenir valor en el mercat internacional. Per explicar-ho de forma simplista: s’endolla la mànega del petroli, les elits s’enriqueixen amb grans marges de beneficis, s’atrofia el desenvolupament productiu, es generen enormes desigualtats socials, els de baix cada cop són més dependents i subalterns dels de dalt, es redueix la classe mitjana il·lustrada a la mínima expressió i l’imaginari col·lectiu esdevé cada cop més individualista. Certament, no és un dibuix aplicable a Madrid, però podríem fer-ne una adaptació que s’hi podria acostar tot canviant els recursos naturals per ressorts de l’Estat. Unes elits extractives que utilitzen la institucionalitat pública en el seu benefici particular, pervertint la pròpia naturalesa del bé comú. Unes portes giratòries que faciliten el segrest del regulador i que acaben tenint protagonisme en la definició de les regles de joc. Unes decisions cada cop més allunyades de les perifèries, que van perdent influència.
Evidentment els resultats del 4-M tenen conseqüències en la pròpia CAM. Es construeix una espècie de paradís fiscal en el marc espanyol, de manera similar a com Irlanda actua a Europa. Els que més tenen paguen cada cop menys. La propietat o les herències no mereixen ser gravades. Els serveis públics es devaluen: la sanitat i l’educació pública són les menys finançades de l’Estat. L’atenció a la tercera edat o la dependència es troben extremadament mercantilitzades amb efectes letals com els que hem vist en la pandèmia. Ara bé, el manteniment del model Ayuso també té efectes a la resta de l’Estat. Madrid és una xucladora de recursos i oportunitats, i no per mèrit propi, i es converteix en el veritable problema territorial d’Espanya. Iglesias alertava la nit electoral que la deslleialtat madrilenya es pagaria cara. L’experiència de Terol Existeix hauria d’haver estat un senyal d’alarma a tenir en compte.
Gemma Ubasart és professora de ciència política de la UdG
