'Madrid me mata'

He passat la Setmana Santa a Madrid. Vam agafar l'AVE amb els meus fills amb l'excusa de poder estar uns dies amb la seva mare, que hi està instal·lada fent teatre. Aquesta era la raó principal, però reconec que també tenia ganes de tornar-hi per poder estar uns dies tranquil·lament a la ciutat. Ja no me'n recordava que en sóc un gran fan. Per com és, per la seva historia, pels amics que hi tinc i per molts records que m'hi vinculen.

Per això em van fer pensar els comentaris i l'actitud, tant dels meus fills (ells no en tenen la culpa òbviament), com d'algunes persones adultes i en principi intel·ligents quan els vaig anunciar el viatge. Em van fer sentir com el general Custer internant-se en territori comanxe, o pitjor encara, com un traïdor. Vaig recordar haver tingut aquesta sensació ara fa 20 anys i algunes discussions acalorades amb amics i coneguts de l'època que no entenien què dimoni hi havia d'anar a fer a la capital del regne opressor. Jo responia que m'ho passava pipa, que hi havia molta gent que m'agradava i que caminar per la Latina, o per Malasaña o pel Madrid dels Àustries no tenia preu. D'altra banda, les meves arrels catalanes eren i són profundes i antigues. Portava i encara porto una barretina quan me'n vaig a dormir i a casa, cada diumenge, ballem una sardana al voltant de la taula abans de dinar. El meu cor segueix patint taquicàrdies cada cop que els colors blaugranes trepitgen la gespa i encara ara, quan sento el nom de Johan Neeskens, se m'humitegen els ulls i no sé com descriure el que sento dins meu.

Vaig intentar explicar tot això als meus fills i als meus veïns antimadridistes però no sé si em van entendre i, igual que fa 20 anys, he tornat a sentir pena pel que la política barata i el futbol mal entès poden arribar a fer.