Madrid, independentista

No, no temin, no vessaré ni una llàgrima per la “humiliació” que va sofrir dimarts passat el ministre Félix Bolaños, a la Puerta del Sol, a mans de la cap de protocol de la Comunitat de Madrid. El ministre de la Presidència de Pedro Sánchez i propagandista de la suposada “normalització” de Catalunya, el que ha menystingut el president Puigdemont, ha negat en rodó la hipòtesi d’un referèndum que desitja la majoria dels catalans i ha sostingut que el Procés “enfrentó a la sociedad catalana y la llevó al borde del precipicio” (?), aquell que es vanta de l’increment de les inversions de l’Estat a Catalunya mentre el servei ferroviari de Rodalies és un viacrucis diari, el pretès màrtir de la commemoració del Dos de Mayo de 2023 no em mereix cap empatia ni cap solidaritat.

L’episodi de l’altre dia, però, perfectament orquestrat per Miguel Ángel Rodríguez, MAR, el marionetista que mou els fils d’Isabel Díaz Ayuso, ha estat la darrera expressió vistent fins avui –n’hi haurà més– d’un fenomen que ja ve de lluny: el “separatisme madrileny”. Com ja s’ha dit i repetit, si una situació semblant s’hagués produït a Barcelona o a Vitòria, els esgarips polítics i mediàtics s’haurien sentit fins a Groenlàndia, i el PP o Vox ja haurien presentat un projecte de llei blindant la preeminència de les autoritats estatals en qualsevol circumstància, i condemnant a presó qui no les respectés. Per què en el cas de Madrid ha estat tot el contrari?

La voluntat de fer de Madrid un port franc de secà, un paradís fiscal sense costes, la pista d’aterratge a Europa dels interessos conservadors llatinoamericans, una megalòpolis que, tot explotant la capitalitat política, la desbordés, aquesta idea es remunta com a mínim als anys de l’aznarato. Pasqual Maragall ja ho detectà i ho advertí en un article famós, publicat el febrer de 2001: "Madrid se va". Subratllem que, per aquelles dates, presidia la Comunitat madrilenya l’aparentment discret i centrista Alberto Ruiz-Gallardón; Isabel Díaz Ayuso devia estar acabant els estudis de periodisme, i no podia ni somiar que esdevindria... community manager de Pecas, el gos Jack Russell terrier d’Esperanza Aguirre. Del càrrec que avui ocupa l'en separaven encara cinc presidències diferents, si bé totes de dretes, i gairebé dues dècades.

Tanmateix, allò que els seus predecessors ja havien fet en matèria d’atraure empreses amb l’esquer de la proximitat al poder –pràctica que, en rigor, es remuntava al franquisme desarrollista; no en va l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán qualificà aleshores Madrid com “la capital del capital”–, Díaz Ayuso i el seu guionista, el Rasputin de Valladolid, ho han portat a un nivell polític i discursiu explícit, desinhibit, descarat. Han volgut i volen convertir aquell “poblachón manchego” de què parlava Azorín en una mena de Gibraltar neoliberal, ultradretà i paleoespanyolista. En un territori rebel a l’autoritat del govern central si aquest no és de la seva mateixa corda, en una mena de ciutat estat que vol regir-se per normes pròpies.

El discurs i la praxi de l’ayusisme s’han vist afavorits per diversos factors: mentre que Esperanza Aguirre no podia desprendre’s del tot de la condició d’aristòcrata de nissaga, Díaz Ayuso conrea sense complexos un populisme-casticisme de matriu trumpista (és a dir, indiferent a la veritat dels fets); des del primer dia, la presidenta ha conviscut amb un govern enemic a la Moncloa, no tan sols un govern socialista, sinó reforçat per “comunistes” i sostingut per “separatistes” i “proetarres”, cosa que potenciava la confrontació més maniquea, de nosaltres contra ells; set mesos després d’instal·lar-se a la Real Casa de Correos, l’esclat de la pandèmia i les severes restriccions de la vida social i econòmica que comportà li permetrien practicar la insubmissió contra aquelles restriccions i autoerigir-se en abanderada de “la llibertat” (ni que fos la de prendre's unes canyes i sortir de nit) enfront del Pedro Sánchez opressor i lliberticida.

I quins són els diguem-ne fets diferencials que sustenten aquest pseudoindependentisme madrileny? Encara ens manca bibliografia, però podem avançar algunes hipòtesis: el dúmping fiscal, que xucla contribuents de la resta de les comunitats autònomes (supressió de l’impost sobre el patrimoni, de l’impost de successions...); l’existència d’una judicatura amiga, sempre disposada a donar un cop de mà en cas que algun rojo-separatista es querelli o denunciï; una àmplia flexibilitat normativa en matèria de terrasses, tancament nocturn de locals, inspeccions d’establiments públics (ho vàrem veure recentment en l’incendi mortal d’una pizzeria al barri de Salamanca), etcètera; la benevolència d’un poderós entramat mediàtic que, degudament lubricat i també per afinitat ideològica, li riu a Díaz Ayuso totes les gràcies i l’ha anat erigint en la líder de facto de l’oposició a Pedro Sánchez (que li ho preguntin a Pablo Casado, i que vigili Núñez Feijóo); en fi, el conreu del desplante que connecta amb els chulapos i les chulapas del segle XIX.

Conclusions? Tornant un moment a la Puerta del Sol de dimarts passat, allò que importa no és què fas, sinó les intencions que tens, i les d’Ayuso són immillorables. I si Sánchez renova mandat a finals d’enguany, el separatisme madrileny anirà a més. Restem-hi atents.