El posicionament de Pedro Sánchez a favor de la solució dels dos estats en el conflicte entre Israel i Palestina sembla haver molestat, al final i molt concretament, dos agents polítics: el govern d'Israel (el govern de Netanyahu i els seus aliats ultradretans) i la dreta/ultradreta espanyola. La Comissió Europea, en canvi, no sembla haver-se immutat, tal vegada perquè hi ha sintonia entre el seu govern i el d'Espanya (entre Ursula von der Leyen i Pedro Sánchez) a l'hora de fixar aquest posicionament. A aquestes altures queda clar que Sánchez és un dirigent que improvisa poc, i que sol treballar amb riscos calculats (al contrari de les acusacions que se li llancen des de PP i Vox de ser un temerari i un il·luminat). Les declaracions del president espanyol lliguen bé amb el canvi de rumb que ha fet la Unió Europea sobre aquesta qüestió: del suport sense fissures que es va donar a Netanyahu just després dels atemptats terroristes de Hamàs del 7 d'octubre s'ha passat a una postura més crítica amb Israel, incidint en la necessitat de l'ajut humanitari. Així la UE, sense descompassar-se mai de l'Aliança Atlàntica, ha contribuït a forçar la treva d'aquests darrers dies, que està a punt d'acabar i després de la qual Netanyahu ja ha avisat reiteradament que es reprendrà la guerra.
En qualsevol cas, ni tan sols el fet d'haver rebut l'aplaudiment de Hamàs no sembla fer dubtar el govern d'Espanya en aquesta matèria, i això ha fet possible que el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, contestés immediatament i amb fermesa les paraules del govern israelià, acusant Pedro Sánchez de donar suport als terroristes (que curiosament, o gens curiosament, és el mateix de què l'acusen PP i Vox). La dreta espanyola segueix i seguirà donant suport incondicional al govern de Netanyahu perquè a la dreta ultranacionalista espanyola no li interessa Israel, sinó la dreta ultranacionalista israeliana. I com més indiscriminades siguin les matances a Gaza, i més violenta i arbitrària la repressió de la població civil, més tancat i monolític serà aquest suport. Com també era de preveure, l'entorn mediàtic de la dreta ultranacionalista espanyola ha tardat poc a mesclar el canvi de postura de Pedro Sánchez sobre Gaza amb la influència de les “males companyies” de catalans, bascos i esquerranosos de les Espanyes.
Tanmateix, són molts els ciutadans israelians que, sense justificar Hamàs, culpen també el seu govern d'haver treballat només per la crispació i l'enfrontament i mai pel diàleg, fins a dur el conflicte al nivell d'ofuscació actual. La matança de població civil (amb bombardejos a hospitals i centres de refugiats) i la massacre, volguda i deliberada, d'infants (una política d'extermini que el poble jueu tristament ha conegut prou al llarg de la seva història) han obert camí dins la comunitat internacional al parer del qual Pedro Sánchez es va fer ressò: el dret d'Israel a defensar-se no es discuteix, però tampoc es pot discutir el dret dels palestins a existir. No tan sols a existir, sinó a viure dignament i en pau dins un estat propi.
