Madrid i la fiscalitat a Espanya
El gobierno d’Espanya s’ha compromès a crear una comissió per estudiar l’harmonització fiscal d’impostos cedits a les comunitats autònomes en un pacte amb ERC. Podríem dir que ho fa per despistar, donat que és ben sabut que el millor mètode per no resoldre un problema és crear una comissió d’estudi. Però el tema de l’harmonització fiscal ja era damunt la taula des de feia molt de temps. Pot semblar paradoxal que un partit independentista com ERC reclami que es limiti la capacitat fiscal de les autonomies, encara que potser no tant que el PNB afirmi que hi està d’acord, això sí, fora de les autonomies forals i sempre que no es toqui el concert.
L’arrel de la qüestió és que la competència fiscal és bona sempre que l’estat sigui federal, tal com passa a Alemanya o als EUA. No és el cas d’Espanya, “estat unitari descentralitzat”, nomenclatura utilitzada per referir-se a l’invent hispànic anomenat estat de les autonomies. La descentralització ha proporcionat beneficis però no ha estat ben dissenyada, tal com demostra el molt deficient i confús sistema de finançament autonòmic, pendent de revisar des del 2014. Té el gran problema que no respecta els principis del federalisme fiscal, en què cada comunitat autònoma hauria de ser fiscalment responsable amb un mínim solidari acordat de prestacions al territori (Espanya).
De fet, Madrid està a punt de fer saltar el sistema. La raó és que els beneficis de capitalitat en un estat que ha afavorit sistemàticament l’acumulació de recursos (infraestructures radials, centres de decisió públics i empresarials i capital humà, tal com ha posat de manifest recentment l’excel·lent estudi de l’IVIE valencià) permeten a la capital rebaixar impostos per atraure empreses, professionals qualificats i persones d’alt patrimoni en un cercle virtuós d’economies d’aglomeració que s’autoalimenta. La qüestió és que molts d’aquests recursos provenen d’altres regions d’Espanya. El resultat tampoc és bo per a les rendes baixes i moderades a Madrid mateix, perquè els seus ingressos públics per càpita són reduïts en relació amb la majoria de comunitats autònomes, i això perjudica els seus serveis públics.
En el millor dels mons voldríem tenir competència fiscal en una federació on els centres de decisió polítics i econòmics i l’activitat econòmica estiguessin descentralitzats, però no és aquesta, la realitat. D’aquí la proposta, ja suggerida pel grup d’experts de Montoro el 2016, de limitar la competència fiscal entre autonomies i possibilitar la introducció de mínims i màxims als tipus de determinats impostos cedits. No és, certament, una solució ideal. Espanya necessita una reforma impositiva per aixecar la recaptació sense distorsionar els incentius al treball, l’eficiència econòmica i l’equitat. Cal ampliar la base impositiva reduint dràsticament l’economia submergida (estimada en un 25% del PIB), revisant la imposició indirecta i introduint impostos correctors d’externalitats com les emissions de CO 2 (per cert, el continuat subsidi al dièsel, negociat pel PNB, no va en la bona direcció).
La conveniència de l’impost de successions, amb limitacions, em sembla clara per assegurar la igualtat d’oportunitats i excessives concentracions de riquesa que no provenen de l’esforç personal. Hi ha un debat internacional sobre l’impost del patrimoni (o riquesa). La racionalitat d’aquest impost, que a la UE, si no vaig errat, només té Espanya, no és gens clara. En primer lloc, es poden obtenir els mateixos ingressos fiscals amb imposició sobre els rendiments del capital. Si es fa així es veu que encara que el tipus impositiu sobre el patrimoni sembli baix, un 1% per exemple, i suposem que hi ha un retorn al capital de l’1% (recordem que ara els tipus d’interès són zero o negatius), aquest es correspondria amb un impost sobre el rendiment del capital del 101%, perquè l’impost es menjaria el retorn. Aquest és el problema dels jubilats que pensaven que podrien viure en part dels rendiments del seu patrimoni i veuen com l’impost del patrimoni de fet implica que no tinguin cap ingrés o àdhuc retorns negatius nets d’impostos. En segon lloc, el patrimoni acumulat ja ha pagat impostos al ser generat. Tal com diu Wojciech Kopczuk, de la Universitat de Colúmbia, els arguments a favor de l’impost sobre la riquesa són molt febles.
En resum, en l’actual situació a Espanya crec que hi ha arguments de pes per limitar la competència fiscal entre autonomies en IRPF i successions i donacions, com a mal menor pel factor distorsionador de la Comunitat de Madrid, i per eliminar l’impost sobre el patrimoni.