Madoffcràcia
La cosa es pot explicar de manera feixuga perquè sembli molt complicada. Però de fet és molt simple. Resulta que mentre tothom està pendent de les revoltes polítiques i populars a les Aràbies, a les Amèriques es viu una revolta econòmica i governamental. Alguns Estats dels que estan Units, i que recentment han estrenat governador republicà, han declarat la guerra als seus propis funcionaris. Han tret la calculadora i han dit que els números no surten. Que és impossible pagar totes les nòmines i els beneficis sanitaris i les pensions promeses. Que no n'hi ha ni cinc a la caixa.
Entre nosaltres: això ja se sabia. L'originalitat dels republicans americans no és haver-ho descobert, sinó gosar dir-ho. Gosar reconèixer que fins i tot un estat del benestar tan justet com el seu és un contracte social d'obligat incompliment, una estafa tan piramidal i tan gruixuda com la de Bernard Madoff. L'element nou és renunciar així de cop i en sec a passar els números vermells de generació en generació, i marica l'últim. El nou és que els entri així de cop la fal·lera de deixar d'estirar més el braç que la màniga i passar comptes.
Per què precisament ara? Hi ha una primera resposta òbvia: perquè ara hi ha una crisi immensa que limita els jocs de mans possibles. Una emergència tal que fins els polítics han de dir la veritat. Però, de debò la diuen a contracor? De debò els sap greu i els costarà vots? I si fos tot al contrari?
el que el nou sector republicà del morro fort sembla haver descobert és que no només l'electorat els compra la precarització de la funció pública, sinó que proposar-ho ven. Que hi ha una mina d'enveja oculta, però àmpliament explotable, entre els treballadors del sector privat que comencen a veure els del sector públic com uns privilegiats i uns macarres. Com una casta mafiosa que defensa no drets adquirits sinó privilegis que no tenen lògica ni gairebé perdó de Déu en els temps que corren.
A casa nostra tot plegat pot tenir ressonàncies del recent merder del mooolt centralitzat (i així ens llueix el pèl) trànsit aeri espanyol. Però la diferència és que als EUA no estan pensant a mobilitzar l'exèrcit per collar un grup de controladors que cobren més que un ministre. Estem parlant de bombers i mestres d'escola. De la dona de la neteja de l'institut. Tots ells representats per uns sindicats que teòricament haurien de fer por però a la pràctica fan pena. Perquè criden a una mobilització ferotge que ja no funciona ni als vídeos de Bruce Springsteen. Com t'ho fas per gestionar el moviment obrer quan l'obrer que es mou deixa de ser-ho? Quan el perill ja no és tant l'explotació com trobar algú que es digni a explotar-te?
La dreta americana ha descobert que no hi ha res socialment sagrat. I que pot no passar res si l'Estat admet que fa dècades que diu mentides i no té cap intenció de pagar el que deu. Quan l'esquerra descobreixi alguna cosa, que avisi. Més que res per saber de quin mal hem de morir. I això qui ho paga.
