'La Madelon pour nous n'est pas sévère'

Vaig créixer francòfona, que és una paraula que les generacions joves d’avui ja no coneixen. Fèiem francès a l’escola i els mestres ens parlaven de Lluís Llach i Paco Ibáñez a l’Olimpia. Havíem sentit, d’adolescents, la broma d’ell, dalt de l’escenari, presentant “A galopar” (“No és ‘a galopag’ hasta ‘entegarlos’ en el ‘mag’, eh?”).

Vam meravellar-nos amb la Fnac de París, quan aquí no n’hi havia. “Et deixen seure i fullejar els llibres...!”. Vam prendre’ns cada cançó de Brassens com un conte i els nostres autors d’aquí les van homenatjar. Vam emocionar-nos massa amb Charles Trenet i “Que reste-t-il”. Tenim l’Audrey Dore, la sommelier del Celler de can Roca, a qui tots demanem fotos. Woody Allen va fer broma amb la llenceria francesa, ens va semblar increïble el vi que feien. Sí, sí, esclar, no m'oblido de res. Li van dir a la pastora Bernardeta Sobirós que no se li havia pogut aparèixer la verge, perquè la verge no parlava occità, que parlava francès. França va ser el lloc més enllà dels Pirineus on amarar-se de cultura, formatge i foie (ara, a punt de ser prohibit). El francès és la llengua de la Duras, mon dieu, i és la llengua en què treballava Flotats, que ens va fer abraonar al Cyrano (Flotats, fes, de nou, una sola setmana, el Cyrano, sisplau…). Va canviar tot i els nostres fills no volen fer francès. Ja no canten “Voyage, voyage”, ni “C’est la ouate”, ni “Moi, Lolita”, ni, esclar, “Je t’aime”.

Però ara els francesos ho han tornat a fer. Avui, sorprenentment, s’han aliat per no permetre el govern dels fatxes. Avui destapo un xampany o un borgonya o un bordeus o un loira i em faig una truita. Oui, oui. Avui vull ser francesa.