Regulant el discurs a la nova plaça pública

Avui els debats sobre qüestions públiques es desenvolupen a les xarxes socials, la gent rep les notícies a través de plataformes digitals i els polítics promouen les seves polítiques utilitzant aquests mateixos mitjans. Internet és la nostra nova plaça pública. A la plaça pública d'abans, els periodistes i els editors actuaven com a àrbitres. Els agregadors de notícies humans marcaven l'agenda i oferien a les audiències informació creïble i una diversitat d'opinions. Confiàvem en ells per la professionalitat i la integritat dels seus processos editorials.

En la nova esfera pública, aquest model de periodisme –i el paper del periodisme a l'hora de sustentar la democràcia– s'ha tornat obsolet. Els mitjans tradicionals ja no tenen un paper dominant d'àrbitres ni marquen l'agenda. Les notícies falses poden arribar a múltiples jurisdiccions a l'instant. Però el mateix pot passar amb les mesures públiques i privades que censuren el discurs. El desafiament consisteix a redefinir els paràmetres del discurs civil en la nova esfera pública sense restringir el pluralisme. Hi ha exemples recents que destaquen el risc de barrejar les coses.

Malgrat els titulars malastrucs, la influència de les notícies falses en la presa de decisions polítiques sembla limitada. Segons l'Institut Reuters per a l'Estudi del Periodisme de la Universitat d'Oxford, l'abast d'aquest tipus de contingut està restringit, en gran mesura, a grups de convençuts que busquen reforçar les seves pròpies opinions i prejudicis. Però això no fa que l'engany digital sigui menys perillós. Les notícies falses alimenten la polarització –i viceversa– i, paradoxalment, com més es discuteix sobre elles, més disruptives es tornen. Això és perquè les notícies falses minen la confiança en totes les plataformes mediàtiques i reforcen l'opinió que és impossible discernir el fet de la ficció. Quan la gent no sap en què pot creure, la capacitat dels periodistes de controlar els poderosos es debilita.

Clarament, s'han d'encarar les vulnerabilitats de l'esfera pública digital. Alguns sostenen que la solució és bloquejar les webs qüestionables o degradar-ne els resultats en els motors de cerca. Facebook, per exemple, censura les publicacions enganyoses i ha creat una "sala de guerra" electoral per combatre la desinformació. Altres plataformes globals, com Google i Twitter, han considerat mesures similars, i a les tres se les està pressionant perquè donin accés a les autoritats a les dades privades d'usuaris que publiquen notícies falses o fan comentaris difamatoris. Però creiem que aquestes mesures, encara que sembla que siguin prudents, són profundament equivocades.

Al cor de qualsevol democràcia forta hi ha un consens polític i un arbitratge que depèn de la capacitat de la població per debatre i discrepar. Les empreses privades –o les institucions públiques– no han de censurar aquest procés. Més aviat, hauríem d'esforçar-nos per garantir que els ciutadans tinguin accés a una àmplia gamma d'opinions i idees i entenguin què estan llegint, veient o escoltant. La llibertat d'expressió inclou el dret a rebre i donar informació sense interferència, fet que té a veure amb els valors de llibertat de premsa i pluralisme dels mitjans tal com estan plasmats a la Carta de Drets Fonamentals de la UE. Hi ha estudis que demostren que la majoria de la gent prefereix fonts d'informació fiables i pluralistes; la feina dels responsables polítics és permetre'ls fer realitat aquesta preferència.

No hi ha una fórmula màgica per combatre la desinformació. Només les estratègies que involucrin múltiples participants i difonguin la responsabilitat en tot l'ecosistema de notícies, tenint en compte els drets fonamentals que això implica, poden oferir defenses adequades contra la desinformació. Per exemple, els mitjans professionals han de fer més per garantir la veracitat del que publiquen. La tecnologia de verificació de dades pot ajudar, sempre que es mantingui al marge de la influència política i econòmica. Google, Facebook i Twitter haurien d'estar al marge del negoci de verificació de dades.

Les grans tecnològiques estan començant a assumir responsabilitats al comprometre's amb un codi de bones pràctiques. Però poden contribuir d'altres maneres, com ara garantint la diversitat en les cronologies de les xarxes socials i fent que la publicació d'informació verificada sigui una gran prioritat. Les plataformes també poden millorar la transparència en la manera com s'utilitzen les dades i codifiquen els algoritmes. Idealment, aquests algoritmes haurien de donar als consumidors més control sobre les preferències editorials i s'haurien d'integrar aplicacions d'edició i verificació de dades desenvolupades per mitjans fiables.

Les plataformes també han d'identificar clarament les noves fonts, especialment el contingut polític o comercial de pagament. Moltes d'aquestes mesures més immediates poden i s'han d'implantar abans de les eleccions europees d'aquest any. També necessitem una nova col·laboració internacional i regles jurisdiccionals millors per garantir que les lleis i les regulacions protegeixin les víctimes de notícies falses i ofensives sense restringir la lliure expressió o minar els drets dels denunciants.

Finalment, les plataformes haurien de cooperar amb les escoles, la societat civil i les empreses del sector de la informació per enfortir l'alfabetització en matèria de mitjans. Les dades demostren que els consumidors en alguns mercats encara tenen dificultats per distingir les notícies falses de les reals.

Els esforços benintencionats per netejar la nova plaça pública de desinformació segur que tindran efectes indesitjats; només els consumidors poden marginar les notícies falses. No podem permetre que les empreses privades o els governs decideixin què hauria de saber la gent. La història de la democràcia és clara en aquest punt: el pluralisme, no la censura privada o pública, és el millor garant de la veritat.

Madeleine de Cock Buning és professora de política digital, economia i societats a l'Escola de Governança Transnacional de l'Institut Universitari Europeu, i va ser presidenta del grup d'alt nivell de la Comissió Europea sobre notícies falses i desinformació online.

És coautor d'aquest article Miguel Poiares Maduro, director de l'Escola de Governança Transnacional de l'Institut Universitari Europeu i exmembre del grup d'alt nivell de la Comissió Europea sobre llibertat i pluralisme de premsa.