Va arribar per restaurar la Cinquena República i ha quedat atrapat en el personatge que ell mateix s’ha anat construint. Sempre un pam per sobre dels altres, en un exercici permanent de vestir amb llustre nacional republicà unes polítiques en línia convencional amb el neoliberalisme econòmic imperant. El seu objectiu era restaurar unes institucions degradades i tornar el protagonisme de França al món. A la pràctica, dia a dia, s’ha anat allunyant de la realitat: treball, habitatge, inflació, immigració, desconfiança. De cara enfora, sempre ha entrat a contrapeu, incomodant els socis sense aconseguir gaires resultats. Les seves visites a Putin (recordin la distància que hi va posar d’entrada el president rus: un a cada punta d’una taula llarguíssima) van acabar com el rosari de l’aurora. Ara s’ha trobat amb la gran humiliació: l’extrema dreta l’ha doblat en vots a les eleccions europees. Un cop més, ha optat per una fugida endavant: unes eleccions en tres setmanes que costa imaginar que puguin donar una sortida raonable.
Macron és l’exemple d’una certa bombolla supremacista. Les seves capacitats són innegables, però malament rai quan porten a perdre el país de vista. En realitat no és tan estrany, el que ha passat. L'any 2002, Jacques Chirac va guanyar la segona volta de les eleccions a la presidència a Jean-Marie Le Pen amb el 82% dels vots a favor seu. Va ser després quan va començar el desastre. Nicolas Sarkozy va entrar en escena i va posar la presidència de la República al servei incondicional de les polítiques econòmiques neoliberals. La Cinquena República va perdre l’oremus. Després va venir Hollande, un parèntesi d’irrellevància. Fins que va arribar Macron a salvar a la pàtria. I se li ha escapat de les mans: ha viscut a distància de les preocupacions ciutadanes, pensant que mentre ell marcava el pas res es desbordaria. I què ha passat? Que davant de la descomposició de l’esquerra (que ara corre a reagrupar-se tard i malament), incapaç de llegir els nous temps, qui ha fet forat ha estat l’extrema dreta (com arreu d’Europa), que fica el dit en els problemes que més inquieten els ciutadans, en un temps, cal dir-ho tot, en què les xarxes han desbordat el sistema de comunicació controlat de l’època en què premsa, ràdio i televisió eren hegemòniques. Marine Le Pen ha obtingut el 29% del vot de 18 a 25 anys, amb majoria d’homes. Macron, com si encara no s’ho cregués, continua fugint endavant. No n'hi ha prou amb ser el primer de la classe per governar un país.
