Macron i la superioritat moral de la dreta
Existeix una inèrcia (una mandra del pensament i del llenguatge) que acusa l'esquerra de sentir-se moralment superior als que no comparteixen les seves idees. S'hauria de comprovar, però en molts casos és raonable pensar que molts dels que repeteixen aquest tòpic en el fons no es refereixen tant a aquest suposat sentiment de superioritat progressista com als seus propis complexos d'inferioritat.
En canvi, sí que existeix una superioritat de la dreta, que no sé si se n'ha de dir moral, però que va directament lligada amb una concepció patrimonial del poder. D'una banda, hi ha la idea, prou arrelada, que el poder és natural que estigui en mans de la dreta (perquè representa el diner, i el té a favor seu). En contrapartida, que l'esquerra ocupi el poder és, des d'aquest punt de vista, poc menys que una anomalia. És un error segur, perquè l'esquerra té tendència a preocupar-se dels drets de la ciutadania –de les minories, en particular– i dels serveis socials, així com a obrir debats que molts no esperen ni desitgen (migració, identitat de gènere, canvi climàtic, etc.) i que ja es veu que no són més que una pèrdua de temps, o meres excuses per justificar estómacs agraïts. La dreta, en canvi, va per feina, produeix riquesa i manté l'ordre.
Tot això ho representa com ningú el president de la República Francesa, Emmanuel Macron. Superb, arrogant i pompós, dos mesos després d'unes eleccions d'aquestes que –com els agrada repetir als amants de les frases fetes– “van dividir profundament la societat francesa”, Macron s'ha permès refusar la candidata del Nou Front Popular a primera ministra, Lucie Castets, amb l'argument que un govern d'esquerres “seria molt inestable”. El de la dreta, amb Macron de president, va tenir fins a tres primers ministres en quatre anys, tots de Renaixement, el partit de Macron: el gris Jean Castex, la impopular Élisabeth Borne i el jove Gabriel Attal, que va acabar agònicament la legislatura. Les seves polítiques (augment de l'edat de jubilació, enfrontament amb els pagesos) van tenir una contestació social insòlitament forta, que a més va ser una font de combustible per a Marine Le Pen i el seu Reagrupament Nacional. Tot plegat, a Macron li devia semblar una manera de governar molt estable.
Tampoc el fet que el Nou Front Popular de les esquerres fos la força guanyadora de les eleccions i la que té més escons a l'Assemblea, i que la coalició liberal Junts (dins la qual es presentaven Attal i Renaixement) quedés com a tercera força, havent perdut noranta-cinc escons, impressiona Macron. Impàvid, ell pensa que els francesos han votat malament, com diu l'escriptor Vargas Llosa cada vegada que l'esquerra guanya en algun país llatinoamericà, i que mentre ell continuï a la presidència ha de fer tot el possible per esmenar l'error dels ciutadans. Refusar la candidata a primera ministra és una potestat que té com a president, però és una evident falta de respecte al vot dels ciutadans i provoca un terrabastall i una inestabilitat, aquests sí, ben perillosos.
