Macron com a símptoma

1. Desconcert. Emmanuel Macron tampoc se’n surt. Fa temps que se’l veu frisar. Buscant l’equilibri entre un tarannà liberal il·lustrat, un vincle d’origen amb els poders econòmics i una certa gosadia intel·lectual, recolzat sobre una dosi indissimulable d’autoestima, va somiar des de la seva irrupció amb poder crear un gran espai de centralitat en la política francesa. I de fet els primers indicis —fruit del desgast dels clàssics de la Cinquena República— semblaven donar-li la raó. Un sector important del món socialista es va deixar endur per la seva seducció i la dreta, tant l’exgaullista com l’exgiscardiana, va entrar en confusió, escampant-se en diverses direccions.

Ningú a la Cinquena República havia arribat a la presidència sense fer un llarg pelegrinatge per l’estructura política. Una fugaç passada pel govern Hollande va ser tot l’aprenentatge de Macron. Al primer intent: l’Elysée. La seva estrena, més mitterrandiana que gaullista, desafiant els millors actors amb una impecable caminada de quatre minuts, amb la càmera al davant, pels passadissos del Louvre, semblava retornar la Cinquena República a la sacralització impulsada pel seu fundador. Però els temps canvien, i la solemnitat i la grandesa que en un període històric poden donar seguretat i submissió, en altres situacions poden donar la sensació d’allunyament de la realitat. Arribava amb la pretensió de canviar França, de treure-la de l’anquilosament de la Cinquena República, i ha quedat atrapat. La limitació del mandat presidencial l’ha acabat de descol·locar. A la pròxima elecció ja no hi serà. La ciutadania ja passa pàgina.

Venia a renovar França i es troba que l’extrema dreta és la principal beneficiària d’aquests anys. Ell que ha tingut la dignitat de no acostar-s’hi, de no entregar-s’hi com fan la majoria de les dretes europees, l’espanyola entre elles, es veu ara descol·locat. I l’esquerra, cada cop més desdibuixada, no ho capitalitza. Les darreres enquestes per a les eleccions al Parlament Europeu donen a Marine Le Pen i els altres grups de la seva òrbita el 37 per cent del vots, clarament per davant.

2. Advertències. Per què m’he allargat amb aquesta crònica macroniana? Perquè és extraordinàriament indiciària del desplaçament d’Europa cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Cada cop més desvergonyidament, com veiem al Parlament Europeu, amb Manfred Weber liderant la dreta. O a Espanya amb un PP entregat a Vox, que ja no té altre discurs polític que la desqualificació de l’adversari. Han sentit en els últims mesos una sola paraula de la boca de Feijóo que no sigui contra el traïdor Sánchez?

El que és simptomàtic és que ni una persona amb vincles manifestos amb els poders econòmics, com és el cas de Macron, hagi pogut evitar aquesta deriva, que té raons profundament estructurals. Qui mana? Aquesta és la qüestió. I la conclusió és que la política cada cop mana menys. De fet, el que se li exigeix és fer la feina bruta. I és aquesta feina la que l’extrema dreta dissimula més que els altres: l’amaga darrere la dramatització. La capitalitza fent creure a la ciutadania que les seves misèries i inseguretats són culpa de la impotència de les dretes i les esquerres tradicionals. És a dir, fan de parapet d’una fase salvatge de mutació del capitalisme. I aquí Macron s’ha perdut, com es perden la majoria de dirigents europeus, mentre els oportunistes juguen sense escrúpols la carta de l’extrema dreta. En nom de la pàtria tot està permès: sobretot enganyar el personal.

I així capitalitzar el malestar, amb el recurs als valors eterns de la terra i l’odi a l’altre, començant pels que venen de fora, que sempre és un recurs fàcil. Si al final del mandat de Macron Le Pen arriba al poder, s’haurà completat el procés. I no serà perquè no hi hagi hagut advertències. Som a temps de trencar aquest espiral? Hi ha marge per fer-ho? O es pretén assumir resignadament que la democràcia liberal es desdibuixa, confirmant així que fou fruit d’una coincidència singular entre el capitalisme industrial, l’estat nació i un sistema comunicacional fet de premsa, ràdio i televisió?

Si aquests governs haguessin prioritzat el benestar de les classes populars, potser no estaríem així. Si, com diu Timothy Garton Ash, “som als anys de formació d'un nou període amb un nom i característiques que encara no coneixem”, no pinta gaire bé. Quina de les dues Europes s’imposarà? Si els EUA ens han de servir de pista, malament rai.