1. Diferenciar-se. “Un tecnòcrata orgullós que perd la capacitat de convèncer perquè suscita irritació. Un superdotat intel·lectual que no pot admetre el més petit error”. El setmanari alemany Die Zeit no s’estava de romanços a l’hora de jutjar Emmanuel Macron. I no és l’únic. Fora i dins de França: els judicis són severs cap a un president que, en paraules del politòleg Dominique Moïsi, “prefereix seduir que convèncer”. Sembla que el temps de l’encanteri ha passat.
El calendari a vegades crea coincidències nefastes. Aquest cop dos esdeveniments –un de nivell nacional i l’altre global– han col·locat Macron en la diana. A França, la crisi provocada per la reforma de la jubilació ha posat el país cap per avall. Els francesos tenen afició a la hipèrbole. Dominique Moïsi ha arribat a dir: “No crec haver sentit mai tanta incertesa sobre el futur polític del meu país”. A l’estranger, veuen Macron “en desacord amb el món” (Financial Times). La seva obsessió en buscar el punt diferencial amb la política europea, intentant acostar-se a Vladímir Putin i a Xi Jinping, amb resultats perfectament descriptibles, deixa via lliure a la ironia: “És una via romàntica per fer política internacional”, ha dit el politòleg François Heisbourg.
És cert que tenir polítiques pròpies, diferenciades dels Estats Units, està entre els objectius sobre els quals el general De Gaulle va construir la Cinquena República, però sembla improbable que el glamur del president francès pugui convèncer el líder rus o el xinès. Hi ha incomoditats creatives i incomoditats autodestructives, i a Macron sembla que el seu pla de marcar diferències arreu se li ha escapat de les mans.
2. Necessitat. La presidència de la República disposa d’un poder amb accents de monarquia autoritària, com s’ha demostrat en aquest cas en què el president s’ha acollit a un mecanisme d’excepció per fer aprovar una reforma de les pensions absolutament impopular. Però és cert també que Macron està portant el joc a uns nivells que justifiquen la inquietud que alguns expressen. La seva arribada a la presidència va canviar el repartiment del joc. El partit socialista ha passat a ser irrellevant, i la dreta tradicional pateix l’ofec de l’extrema dreta de Le Pen. I després de Macron, què?
“¿La reforma ha estat acceptada? És evident que no”. Ho va dir Macron, dilluns, en una declaració institucional, quan el Constitucional ja l’ha validada. ¿Una provocació? Podria semblar una burla a la ciutadania, però és l’estil Macron, el que l’ha fet pujar i el que el pot acabar enfonsant. Per què la va imposar per decret sabent que la ciutadana la refusava? Pregunta inútil: “Era necessària”.
Ara, com si res hagués passat, marca un calendari de cent dies per la recuperació del diàleg social, comparant-lo amb mobilitzacions nacionals com la reconstrucció de Notre-Dame. En quin món viu? El talent i la seducció no garanteixen l’autoritat, perquè aquesta requereix transmetre complicitat i empatia. És a dir, una proximitat, incompatible amb l’autosuficiència. El factor humà és determinant en política, com en la vida. I Macron viu malament que aquest sigui el seu últim mandat, perquè legalment no pot aspirar a una tercera reelecció. Hi va arribar extremadament jove i en sortirà molt jove. I llavors, què?
3. Renúncia. Qui capitalitza els fracassos de Macron? De moment és Marine Le Pen, que guanya terreny sobre una dreta atrapada en el laberint del president, mentre l’esquerra, que segueix en mans de La França Insubmisa, no aconsegueix fer el salt endavant. ¿L’herència Macron serà una França desarticulada políticament i incorporada al vendaval europeu de l'autoritarisme postdemocràtic? Tots els indicadors fan pensar que la crisi de les pensions ha afectat molt més Macron que la crisi dels gilets jaunes, que no li va impedir la reelecció. L’impacte ha estat molt transversal, la imatge de reformador competent, que compensava la seva arrogància, ha quedat sensiblement tocada. I sobretot, l’obsessió de no cedir, que l’ha allunyat definitivament de la gent. ¿Obrir cent dies de diàleg, ara que la reforma ja està aprovada? ¿De què s’ha de parlar si no s’ha volgut enraonar sobre el que tothom reclamava? Ho deia Henri Guaino (conseller de Sarkozy): quan una proposta no passa, cal saber renunciar-hi: “No és cap vergonya. És la millor manera de renovar l’autoritat”.
