Malament rai, quan un president ha de recórrer a la solemnitat d’un discurs d’estat per dir que no se n’anirà i per recordar que és ell qui mana. Macron va conquerir el poder amb la pretensió de rellançar la V República superant la dialèctica dreta-esquerra, que havia donat enginyoses experiències com la cohabitació. En la pràctica, en el seu segon mandat ha perdut uns quants llençols a cada pas i, en el desconcert, ha comès errors essencials, que demostren la seva incapacitat de llegir el que està passant.
Davant l’ascens de Reagrupament Nacional a les eleccions europees no se li va acudir res més que convocar eleccions generals. L’extrema dreta va fer una primera volta excepcional, i va ser l’electorat de l’esquerra el que va salvar els papers arribant primer a la segona. El centredreta sobre el qual Macron es recolzava va quedar atrapat entre els dos blocs. I el president, en lloc de pactar amb part de l’esquerra que havia provocat la mobilització resistencial, va optar per escollir un veterà dels seus per reconstruir el país des de la minoria. El nou govern ha durat tres mesos. I el president ha quedat en evidència.
Ara es disposa a elegir un nou primer ministre. Amb quina autoritat? ¿La que emana d’un president que l’ha dilapidat tant que ha de repetir que complirà el mandat perquè la gent s’ho cregui? ¿Està disposat a fer un govern d’ampli espectre incorporant part de l’esquerra per formar un bloc transversal? ¿És conscient que, faci el que faci, el seu temps ha passat? Un govern ampli amb un primer ministre solvent el portarà inexorablement a la condició de president en prejubilació. Un govern capriciós, fruit del fet que el president se segueixi creient que encara té autoritat per dur la contrària a la majoria, no tindrà més futur que el que acaba de caure. Tan gran és el desconcert de Macron que en el seu discurs va apel·lar a la reconstrucció de Notre-Dame com a exemple de com la política hauria de fer les coses. ¿A què ve, convocar Déu per beneir el seu desastre? És el seu darrer joguet, després que l’estela dels Jocs Olímpics s’hagi desfet ràpidament. Malenconia de qui se li acaba el temps.
Tanmateix, que la deriva de Macron no ens faci perdre Europa de vista. Mireu Alemanya, mireu França. Els dos referents europeus s’arrosseguen en un estancament que capitalitza l’extrema dreta. I l’esquerra, descol·locada pels canvis d’una mutació sistèmica, es desdibuixa com a alternativa, incapaç de llegir els nous temps. ¿Qui hauria dit, quan va arribar Macron, que set anys després, en un moment de greu crisi institucional, prendria la paraula per deixar constància que no tenia res a dir? Va arribar radiant de maquillatge i ha acabat ben descolorit. No va només per a França. Va per tots. El triomf de Trump i la decadència de Macron són advertències que ens haurien de fer reaccionar.
