Poc després de l’aprovació parlamentària de la polèmica llei sobre la immigració a França, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va participar en un programa de televisió en què va respondre les preguntes dels periodistes durant dues hores. Macron, que domina la retòrica i té tanta presència escènica com Pedro Sánchez, si no més, hi desplega sense complexos una argumentació bàsicament igual que la de la dreta i l’extrema dreta francesa, espanyola, catalana i internacional.
Macron se situa en un pla moral per distingir entre els migrants “bons” i els “dolents” (el seu ministre de l’Interior ja havia dit que la llei era “bona per als bons i dolenta per als dolents”). Igual que els bons pobres, els bons migrants són els que “treballen”, i els dolents, els que no –com si tenir feina fos una decisió individual en la qual no influeixen factors que escapen totalment a l’individu–, i no tenir feina és una falta moral.
En un salt una mica il·lògic del nivell ètic al pragmàtic, tot seguit Macron defensa la llei com un “escut útil” per frenar el “flux” migratori a causa de l’“efecte crida” que tenen, segons aquesta visió, les legislacions massa laxes. Sense admetre-ho, repeteix propostes del seu antecessor Nicolas Sarkozy, entre les quals hi ha la pèrdua de la nacionalitat francesa per a qui cometi un crim (en un país on molts encara recorden l’efecte similar de les lleis antisemites de Vichy, amb la diferència que no calia haver comès cap delicte per deixar de tenir els drets de qualsevol ciutadà francès) o la preferència del dret de sang sobre el dret de sòl, tal com explica Josep Ramoneda.
Macron abraça també el populisme de l’extrema dreta francesa per parlar en nom de “l’electorat popular” i afirmar que aquest està a favor de la llei perquè és qui pateix la “inseguretat” que provoca la immigració “il·legal” (en una assimilació típica entre estranger i delinqüent), i no les persones que estan en contra de la llei i viuen als “barris alts”. Aquí posa el dit a la nafra, perquè és cert que l’esquerra francesa i europea ha perdut una part del suport tradicional que tenia entre les classes populars, però aquesta apropiació del discurs “popular” fa vergonya, perquè Macron és un producte, gairebé caricaturesc de tan perfecte, de l’elit francesa que neix, viu, estudia i treballa en aquests “barris alts”, que són més mentals que urbanístics.
Com que es tracta de França, després d’aquest discurs pel broc gros Macron se sent obligat a elevar el to intel·lectual i menciona un “canvi antropològic” que se suposa que estem patint i que ens està duent a una “descivilització” progressiva, tot posant al mateix sac les xarxes socials que promouen l’agressivitat i la violència, la postveritat encoratjada per una certa premsa o la manca de respecte i d’autoritat a l’escola, entre altres plagues bíbliques. Quan la periodista que condueix l’entrevista li indica que aquestes nocions són les que maneja l’ideòleg de l’extrema dreta Renaud Camus –que ha impulsat la por al “gran reemplaçament” dels europeus blancs, per culpa de la immigració–, Macron se’n surt amb una pirueta, afirmant que ell s’està referint al prestigiós sociòleg Norbert Elias, la reputació del qual no es pot comparar amb la de Camus, condemnat per incitació a l’odi antimusulmà.
Macron també aprofita el plató de televisió per fer una defensa encesa de Gérard Depardieu, a qui qualifica de “geni” i per qui professa “una immensa admiració”, en plena polèmica per les acusacions d’assetjament, agressió sexual i violació contra l’actor, i pel reportatge en què aquest es comporta de manera abusiva i sexista, fent comentaris i gestos “sense filtre”, amb tot un seguit de dones (i nenes) a Corea del Nord. L’al·legat de Macron el podrien subscriure sense problema Santiago Abascal o José María Aznar: indistintament, apel·la a la presumpció d’innocència, inverteix la responsabilitat transformant el perpetrador en víctima d’una “caça de l’home”, afirma que estem en una època en què ja no hi ha “llibertat” i en què s’ha destruït l’“harmonia” que regnava entre homes i dones, i intenta separar l’home de l’artista, sense tenir en compte que és precisament el lloc privilegiat que ocupa com a artista el que ha donat impunitat a Depardieu per comportar-se com ho ha fet, fins i tot davant de testimonis. Per culminar-ho, Macron insinua que els fets que inculpen l’actor han estat manipulats (tot i que els reportatges provenen de mitjans prestigiosos com el diari Le Monde i una cadena de la televisió pública); la culpa, doncs, és del periodista i, encara millor, de la periodista.
Així doncs, la llei sobre la immigració i, encara que sembli més anecdòtica, l’entrevista a Emmanuel Macron marquen un abans i un després en la política francesa –que, malauradament, segueix l’estela europea– i mostren amb tota la seva cruesa la imbricació del racisme, el sexisme i el classisme que hi regna.
