Macrofestivals: quina música en viu volem?

Després del confinament, un dia prenia alguna cosa en una terrassa sota el sol de la placeta de Can Basté. A uns metres de distància, ajudat per un micròfon i un precari equip de so, un home gran interpretava cançons romàntiques amb més gosadia que talent. Per casualitat va passar per allà el periodista musical Nando Cruz, i es va aturar a xerrar amb mi. Li vaig comentar de broma que aquell cantant de carrer hauria de formar part d'Altres escenaris possibles, el projecte amb el qual el periodista des de fa anys que dona a conèixer realitats musicals que es desenvolupen al marge dels circuits majoritaris. Al meu comentari faceciós, el Nando hi va respondre que precisament li havia dedicat un article a un altre vellet que, en aquella mateixa plaça, utilitzava un radiocasset per posar cançons que feien ballar el veïnat. Segons em va explicar, el senyor Antonio –així es deia– havia mort poc abans, deixant un buit que pel que sembla havia ocupat l'avi cantaire que teníem davant. La cartografia musical del Nando és tan exhaustiva que fins i tot t'espatlla les bromes.

El nostre periodista no només assisteix a punxades com les de DJ Antonio, a festes dominicanes, a concerts en clubs de sadomaso i altres fenòmens allunyats de la norma. Per exemple, va ser un dels 208.400 éssers humans que el 2017 van assistir al Primavera Sound. Ho sé perquè em vaig topar amb ell durant l'actuació de Solange en un escenari patrocinat per un gegant de la moda. Com sempre, el Nando va estar més pendent del públic que del que passava sobre l'escenari, prenent notes al telèfon amb l'actitud seriosa i concentrada d'un detectiu a l'escena del crim. Fins aquí res estrany, excepte una cosa: el periodista no tenia la seva habitual acreditació de premsa. La causa calia buscar-la uns mesos enrere, quan va escriure una trilogia d'articles que destapava els draps bruts del fundador del Primavera, Gabi Ruiz, que immediatament va posar Cruz a la seva llista negra. El reportatge va ser molt sonat, si bé hi va haver qui en va criticar el to despietat, que semblava impulsat per algun tipus de malvolença personal, i el fet que en moltes de les seves afirmacions no se cités la font (els informants, segons sembla, van preferir preservar la seva identitat per no enemistar-se amb el totpoderós festival).

Aquestes crítiques difícilment es poden aplicar al llibre que acaba de publicar, Macrofestivales. El agujero negro de la música (Península, 2023). Igual d'incisiu i contundent, però sense necessitat de secretar bilis, en aquesta ocasió Cruz llança una bateria de dards ben calibrats contra una diana més gran: el model espanyol de macrofestivals. Amb profusió d'arguments, en les seves més de 300 pàgines l'assaig defensa la tesi que aquests esdeveniments reprodueixen de manera exemplar els mals endèmics del capitalisme neoliberal. A saber: la tendència al creixement il·limitat, la precarietat laboral, la concentració empresarial –amb presència de fons d'inversió ianquis–, la lògica extractiva, la insostenibilitat mediambiental –amb el seu corresponent greenwashing–, l'omnipresència de les marques o el consumisme –amb atropellaments dels drets del consumidor inclosos–.

El tema no és anecdòtic. Després d'un parell de dècades de propagació, els festivals gaudeixen avui d'una posició hegemònica al panorama musical patri i compten amb el vistiplau, si no directament el servilisme, de les institucions públiques i els mitjans de comunicació. I també dels artistes, que cada cop més adopten un “so festivaler” per prosperar en la professió com a alternativa a les sales de concerts, un circuit ja escarransit per si mateix que, quines coses, s'ha debilitat encara més per les pràctiques monopolístiques dels macrofestivals.

Entre les parts més aclaridores del llibre hi ha la dedicada a les quantioses subvencions i altres prebendes que els governants atorguen alegrement als promotors privats d'aquests parcs temàtics de la música. A propòsit d'aquesta pràctica, Cruz assenyala amb encert la necessitat de desplegar polítiques culturals que es diferenciïn de la promoció turística i no privilegiïn els sectors de població amb més renda. També apunta a la responsabilitat que tenen les administracions a l'hora de contenir la naturalesa expansiva d'aquests mastodonts i exigir-los un retorn que vagi més enllà dels efectes positius tan esbombats que tenen en l'economia del territori.

Posats a buscar-li les pessigolles, al llibre li trobo a faltar més consideració a la perspectiva del públic. Un dels seus capítols mostra com els festivals alimenten estratègicament la impulsivitat i l'ansietat dels seus consumidors, però no respon a una pregunta de fons que no és tan òbvia: per què hi ha tantíssima gent disposada a deixar-se una pasta en aquesta forma d'oci musical i a passar per totes les incomoditats psíquiques –i físiques– que comporta? Considerar el paper de la influència social (per exemple, a través de mecanismes de distinció o de conformitat amb el grup, així com del ritual generalitzat del consum de drogues) hauria, segurament, enriquit l'anàlisi.

Hi ha, però, sobrats motius per afirmar que el de Cruz és un text pertinent, especialment si tenim en compte que l'any passat hi va haver una explosió de festivals que va evidenciar certs símptomes de saturació. És un bon moment per recordar que al món de la música tampoc no convé tornar a la normalitat prepandèmica, justament perquè, com proclamaven en les protestes de Xile, “la normalitat era el problema”. No és tard, doncs, per reflexionar sobre com ens volem relacionar amb els altres i amb l'entorn quan ens ajuntem per gaudir de música en directe. Entre les microsessions del senyor Antonio i els macroconcerts del Primavera Sound, hi ha múltiples possibilitats que encara esperen a ser descobertes.