Macarres de la pàtria constitucional

Juan Villalonga, César Alierta, Eduardo Zaplana, Javier de Paz, Iñaki Urdangarin i Rodrigo Rato són alguns dels pròcers de la política i les finances espanyoles que han tingut o tenen algun altíssim càrrec a Telefónica, considerada la primera de les empreses del Regne d'Espanya. Els seus currículums desperten l'admiració i l'enveja sana dels millors headhunters d'arreu del món. Villalonga, per exemple, es va fer famós per haver arribat a conseller delegat de Telefónica per haver tingut el mèrit de suportar José María Aznar com a company de pupitre: va ser el responsable del bluf de Terra i encara està imputat pel cas Sintel. Alierta el va rellevar, l'any 2000, com a president de la mateixa companyia, després d'haver protagonitzat l'escàndol de l'anomenat cas Tabacalera, cosa que no ha impedit que l'home segueixi al capdavant de Telefónica, una posició que li ha servit per fitxar tots els altres. Zaplana, recordat per la seva eloqüent frase " Yo estoy en política para forrarme ". Javier de Paz, un lúgubre personatge de qui només se sap que és amic íntim de Zapatero, i que té el superpoder de col·leccionar càrrecs (fins a 14; 11 dels quals dins la mateixa Telefónica) i patrimoni sense explicació possible. Urdangarin, jugador d'handbol que va pujar a la glòria reial ascendint pel seu propi Nóos. Rodrigo Rato, cara visible de la històrica i superlativa estafa coneguda com a Bankia. Tots ells són ara consellers i/o assessors de Telefónica en les múltiples filials de la companyia, més semblant a una ONG de rehabilitació de delinqüents que no pas a una empresa de comunicacions (en assumir-ne la presidència, Alierta no tenia cap experiència en aquest ram).

L'esment a Urdangarin ens remet al rei Joan Carles, un home/institució que ha aconseguit arribar als 75 anys de vida convertit en una caricatura extrema d'allò que, d'altra banda, ha estat tota la vida; és a dir, un pocavergonya com tots els altres abans esmentats, però un pocavergonya coronat. Això, però, no li impedeix de fer-se entrevistar per donar el seu parer sobre els mals que afligeixen el país sobre el qual regna, i que es concentren -sorpresa- en el rupturisme de certes regions. Entre caceres i senyores alemanyes, el rei d'Espanya encara té temps d'invocar l'esperit de la Constitució, que tants miracles va obrar.

És el mateix que fa el susdit Zaplana en companyia d'una altra figura de la tauromàquia, José Bono: junts han creat una fundació "per a la defensa de l'Espanya constitucional". Bono i Zaplana pertanyen, se suposa, a partits antagònics, però la seva entesa no és sorprenent: es tracta d'un parell de vividors que es cauen bé l'un a l'altre, i que, lògicament, estan disposats al que calgui (fins i tot a gastar algun euro) per mantenir l'estat de coses que els ha permès d'arribar fins on són sense cap altra qualitat destacable que no sigui la seva freda manca d'escrúpols. Si aquesta és la mena de valedors que li queden a la Constitució, potser la Constitució val més que es dediqui a una altra cosa.