La mà de l’home i la pobresa (2005)

De l’anàlisi de Xavier Batalla (Barcelona, 1948-2012) a La Vanguardia (9-VII-2005). Traducció pròpia. Aquest mes fa trenta anys que Nelson Mandela (Umtata, 1918-Johannesburg, 2013) va ser investit president de Sud-àfrica. Va exercir aquest càrrec de 1994 a 1999 després de guanyar les primeres eleccions no racials de la història d’un país sotmès durant anys a les lleis de l’apartheid. Mandela havia pagat amb la presó la seva lluita no-violenta contra aquell sistema del tot injust. 

Tots els líders dels països més industrialitzats havien disposat que el canvi climàtic i la pobresa d’Àfrica fossin els plats forts de la trobada de Gleneagles [la 31a cimera del G-8 a l’hotel Gleneagles de Perthshire, Escòcia]. No comptaven amb els atemptats de Londres. Nelson Mandela va afirmar el dia abans que la pobresa és obra de la mà de l’home i que cal que sigui eliminada per la mà de l’home. I George W. Bush va acudir a la trobada sense acceptar que la mà de l’home estigui modificant el clima. Per aquest motiu sembla que, a Gleneagles, la mà esquerra del gran, amb la qual es condona el deute a divuit països –la majoria africans– i es promet duplicar d’aquí al 2010 l’ajut al desenvolupament, ha ignorat el que fa la dreta. El clima i la pobresa són dos factors clau en els països en desenvolupament, però la seva relació és especialment greu a l’Àfrica, on la pluja és la base de la primera font de riquesa, valgui l’expressió, que és l’agricultura. Àfrica era en el segle XIX un conjunt de societats preliteràries amb economies que anaven des de la cacera i la collita fins als regnes comercials d’Àfrica occidental. Aquestes societats eren complexes en alguns aspectes, però van ser impotents davant els europeus, que les van colonitzar. Un segle després, els africans lluitaren per la seva independència amb l’ambició d’esdevenir nacions modernes, basades en un dels dos models polítics i econòmics que llavors competien entre ells: per una banda, el liberal i demòcrata; per altra banda, l’estatalista i socialista. I la majoria dels dirigents africans es va decantar pel segon, tot i que, com va escriure Connor Cruise O’Brien, un amic d’Àfrica, el socialisme africà “no té històries triomfals per explicar”. El model ara únic tampoc no té històries triomfals. Allò que és més desesperant d’Àfrica no és pas que sigui el continent més pobre. És molt pitjor que el Banc Mundial li pronostiqui que encara que creixés l’economia d’aquells països el continent africà hauria d’esperar més de quaranta anys per a recuperar els nivells de mitjans de la dècada de 1970. I si no s’incloguessin Sud-àfrica i Nigèria, l’espera duraria un segle. Les causes d’aquest desastre són diverses, des de les polítiques econòmiques fins a la corrupció dels dirigents africans, passant pel deute exterior. [...] La misèria es veu agreujada, doncs, pel fet que els països pobres estan endeutats amb bancs, governs occidentals i institucions financeres internacionals. Per aquest motiu la condonació parcial del deute és un primer pas. Però els africans continuen esperant que el món desenvolupat obri els seus mercats. L’any 2001, els països rics van pagar 311.000 milions de dòlars en subsidis als seus agricultors, és a dir, quasi sis vegades més que els que van destinar a ajuts al desenvolupament. A Geneagles s’ha acordat un ajut de 50.000 milions de dòlars anuals d’aquí a l’any 2010, però aquesta xifra és considerada com el mínim necessari. [...]