Jo dormo en un llit calent, i tu?
Barcelona, la meva estimada ciutat, m'ha vist néixer, créixer i envellir. És normal que me l'estimi. És una de les ciutats de la Península més boniques, de les preferides i més visitades pels turistes. El seu urbanisme modèlic, el de l'Eixample –amb els edificis al voltant d'amplis patis interiors, els característics xamfrans que amplien els carrers en les seves cantonades convertint-los en petites places octagonals–, està marcat per la petjada que han deixat en els temps els diferents corrents artístics –el Romànic, el Gòtic i una de les riqueses més admirades pel turisme: el Modernisme– en la seva més gloriosa esplendor. Una ciutat única, que encara construeix, segle rere segle, una catedral plena del simbolisme que va imaginar i projectar el geni Antoni Gaudí: la Sagrada Família.
Sí, n'estic orgullosa, de la meva estimada ciutat. Però res no és perfecte i des de fa uns anys hi ha certes coses que cada vegada em preocupen més. Potser perquè la meva sensibilitat envers la pobresa, la marginació i el dolor de les persones que m'envolten va augmentant en mi amb els anys. En aquest sentit, fa uns dies va sortir en un informatiu un tema que em va encendre les alarmes. Des de fa un grapat d'anys ho he anat observant: el canvi d'alguns elements del mobiliari urbà ha estat motivat clarament per fugir d'una cosa que no contribueix a la bellesa d'una ciutat: la presència dels sensesostre. És cert que no embelleix la ciutat veure estirats als portals i als bancs els que han fet del carrer el seu habitatge. Però una vegada més es lluita contra l'efecte, no contra la causa. S'està extingint l'estampa típica del pobre estirat damunt un banc –la que ha volgut reproduir simbòlicament l'escultor Timothy Schmalz amb l'escultura Jesus homeless, a mode de denúncia– però no perquè cada vegada n'hi hagi menys, sinó perquè ara no tenen bancs per jeure. Fa anys ja vaig protestar quan eren substituïts, a les Rambles i altres indrets de Barcelona, per cadires individuals o quan es dividien els mateixos bancs en dos amb uns separació de ferro per evitar que es convertissin en improvisats i no gaire còmodes llits.
"Almenys tenen els caixers", pensava aleshores, veient-los aixoplugar-se en molts dels caixers automàtics de la ciutat. També això ha anat desapareixent. Abans, uns esglaons bastants amples a les entrades d'alguns bancs o edificis, malgrat ser una mica més estrets i més durs que els bancs, eren aprofitats pels homeless per plantar els seus cartrons i passar-hi la nit i part del dia. Però aquests espais també han anat deixant pas a punxes, ferros o marbres en declivi que fan impossible estirar-se sense relliscar.
Tant de bo que ciutats tan boniques com Barcelona no necessitessin pensar en el mobiliari urbà per evitar que l'aprofitin els sensesostre, perquè es trobessin veritables solucions al terrible problema del sensellarisme. Solucions que algunes ciutats de països llunyans han sabut trobar.
Mentrestant, i amb aquestes onades de fred o de calor que ens regala el canvi climàtic, pensem una mica en el nombre cada vegada més gran de gent –entre ells molts joves extutelats sense permís de treball, que omplen els nostres parcs i racons de la ciutat en el més terrible abandonament– que han de buscar racons inversemblants per passar les nits a la intempèrie.
Estic segura que a molts dels que m'estan llegint els passa el mateix que a mi: despertar-nos a mitjanit pensant amb angoixa en els que dormen al carrer. I quan a aquests els coneixes amb nom propi, quan tens ben presents els seus rostres, et desvetlles sense remei... i gairebé ets sens culpable de dormir en un llit calent.
