Actuar ara contra la nova pobresa
L'ara és l'adverbi de temps que vaig viure des de molt petita en la meva educació familiar. Recordo que el meu pare no volia ni sentir la frase "Ja ho faré". Ell volia la concreció de l'ara, que assegurava la meva acció i feia fora la mandra d'anar deixant les coses per demà.
Hem estat un temps parlant de què passarà després de la pandèmia, hem estat especulant sobre com fer front a la crisi social que s'acosta. Més ben dit: que ja ha arribat. En aquest sentit, des de la tribuna política es van prometent coses, perquè la conjugació verbal preferida de molts dirigents és el futur perfecte: "Haurem de fer". O, en el millor dels casos, l'imperfecte: "Farem".
Us preguntareu a què ve tota aquesta classe de gramàtica. Té sentit si mirem el moment actual. Davant la crisi s'ha d'actuar ara, perquè fer-ho més endavant sempre vol dir fer tard.
A tot arreu, durant aquests mesos, han estat els ciutadans els que han fet front, amb la seva generositat i germanor, a les angoixes de la pandèmia. Els sanitaris i els treballadors de serveis bàsics ho han fet de manera visible, amb un excel·lent en conducta. Mereixien els aplaudiments, de debò. També els mereixien una gran quantitat d'anònims que, sense prou reconeixement, han fet possible que almenys uns quants milers de persones hagin pogut fer els tres àpats al dia.
Tota aquesta gent ha actuat en l'ara, en el moment més angoixant del confinament, en el moment dels ERTO, en el moment dels acomiadaments, en el moment en què moltes famílies no cobraven res o es veien submergides en problemes personals inexplicables.
Passat el pitjor (o això esperem), el que ara toca és adaptar-nos. I es tracta d'una cosa que no serà gens fàcil.
En el món del lliurament als altres hi ha una cosa que jo anomenaria itinerància.
Tenint molt clar el que volem, que és ajudar el que més ho necessita, també podem tenir la temptació d'ancorar-nos en un dels èxits als quals ens ha portat la nostra tasca. O fer que els altres s'aturin en una indigència acomodada. L'Evangeli, que té uns ensenyaments que van més enllà de les creences i les religions, diu una cosa molt interessant: "A vins nous, odres nous". Les paraules de Jesús són molt adients per a aquest moment: "Ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es perdrien bots i vi. El vi nou s'ha de posar en bots nous”.
No podem continuar fent exactament el que fèiem abans de la pandèmia. La nova pobresa requereix una nova ajuda. I això és el que hem procurat fer, des del primer moment, a l'Hospital de Campanya de Santa Anna, amb l'ajut imprescindible d'aquells que un dia van ser acollits i ara s'han convertit en voluntaris. Però, mentre anàvem intentar remeiar l'angoixa del moment, estenent la mà entre les reixes de Santa Anna a les persones que feien pacientment aquelles llargues cues, a l'avantguarda i a la rereguarda ens anàvem avançant i anàvem pensant què faríem amb la crisi que arribava.
El resultat el vam inaugurar el dia 1 de juliol amb unes noves instal·lacions –menjador, cuina, dutxes, bugaderia, vestidor– que han estat possibles gràcies a veritables miracles de generositat coordinada: famílies acompanyant famílies, una doctora de setanta anys fent una marató per recollir diners, rifes, anònims i petites almoines que han fet possible que de mica en mica s'anés omplint la pica.
El que hem fet nosaltres també s'ha fet, de diferents maneres i amb una bonhomia increïble, en molts llocs de casa nostra i amb molta gent implicada fent cadena de favors per superar el moment, l'ara.
És hora que el futur perfecte deixi de dirigir les polítiques públiques. Que deixi de passar el que bé va reflectir el gran poeta castellà Lope de Vega: "Mañana le abriremos, respondía / para lo mismo responder mañana".