L’Alcorà com a excusa

“Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat, mateu tots els qui associen a Al·là, Déu, altres deïtats, allà on siguin. Els heu de prendre! Els heu d’assetjar! Els heu d’atacar, per tot arreu! Si se’n penedeixen, tornant a Déu, fan l’oració de la salà i donen diners que purifiquen, deixeu que vagin pel seu camí. Car Al·là, Déu, perdona i és compassiu” (At-Tauba, 9:5).

Així diu el versicle o aleia de la sura El penediment, que conté les comminacions més radicals de l’Alcorà contra els “impius”. I aquesta és la justificació religiosa en què es basava el comunicat de l’Estat Islàmic per reivindicar l’atemptat terrorista al Manchester Arena, on van perdre la vida 22 persones, la majoria infants i joves.

En aquest comunicat, els terroristes feien servir el terme mushrik, que significa politeista. La idea malèfica era “sembrar el terror entre els politeistes”. Algú podria dir que l’islam, el judaisme i el cristianisme són religions monoteistes, que comparteixen la fe en un sol Déu. Doncs no. Amb l’islam hi ha un problema dogmàtic irreversible: Jesús és un dels profetes importants, nascut de mare verge, però no és Déu. En canvi, per als cristians Jesucrist és Déu en la persona del Fill -el misteri de la Trinitat-, i per als jueus Jesús no és el Messies. Ara bé, només des d’una lògica político-religiosa venjativa d’un rigor extrem es poden utilitzar literalment els versicles de l’Alcorà, dictats i escrits al segle VII dC i que, per tant, cal entendre dins les tradicions del seu temps i les múltiples traduccions i interpretacions que se n’han fet des de l’àrab original.

Quatre dies després de la massacre a Manchester, un comboi de cristians coptes ortodoxos egipcis de pelegrinatge al monestir de Sant Samuel el Confessor, a la muntanya de Qalamun, eren executats un per un pels “soldats del califat” de l’Estat Islàmic després de negar-se a abjurar de la seva fe. El balanç provisional és de 29 morts i desenes de ferits.

Els cristians coptes d’Egipte, majoritàriament ortodoxos, han patit un cop més la barbàrie del fanatisme de l’islamisme terrorista. A la vall central del Nil, les comunitats coptes de les províncies d’Al-Minya i Assiut, les més nombroses de tot Egipte, van sobreviure històricament gràcies als monestirs, que es van convertir en centres de pregària i de preservació de la litúrgia, la llengua i la cultura des de la invasió àrab. Històricament les relacions de coexistència entre musulmans i cristians depenien de la interpretació més o menys intransigent que algú podia fer d’aquesta sura: “Ells no practiquen la religió de la veritat [jueus i cristians], malgrat que van rebre el llibre sant, l’escriptura, la santa Bíblia. Combateu-los, fins que ells paguin tribut de submissió, amb les pròpies mans, fent-se petits i humiliats” (At-Tauba, 9: 29).

Durant segles, la “submissió” i la “humiliació” van consistir a pagar el tribut de la capitació a canvi de “protecció”. (Aquest import personal no és estrany als regnes hispànics medievals. A Castella la capitació la van pagar sarraïns i jueus.) Però el factor determinant que va agreujar l’existència dels coptes egipcis a la vall del Nil, a partir de la dècada dels vuitanta, va ser la pressió demogràfica de musulmans pobres que migraven a les ciutats de Minya i Assiut i de joves universitaris sense feina, cada cop més radicalitzats. Aquesta pressió coincidia amb l’emergència d’una classe mitjana copta que, a ulls dels musulmans, resultava insuportable.

Els cristians coptes sempre han estat el sac dels cops utilitzat quan les circumstàncies necessitaven un boc expiatori, com ho van ser els armenis a l’Imperi Otomà o els jueus a l’Alemanya nazi. Els reiterats atemptats dels darrers mesos contra la minoria copta pretenen desestabilitzar el país del mariscal Al-Sissi amb l’excusa d’acusar els coptes de donar suport al cop d’estat, de fa quatre anys, contra el govern de l’islamista Mohammed Mursi.

Ara com abans, els grups jihadistes identifiquen interessadament fe religiosa, poder polític i cultura social. Però que ningú s’enganyi, l’objectiu és aconseguir el poder territorial i els seus recursos, atemorir “els croats d’Occident”, posar entre l’espasa i la paret els musulmans europeus i exacerbar les lluites sectàries i fratricides del món islàmic. Crear el caos en benefici propi.

Nota: L’any 2001 l’editorial Proa va publicar la primera traducció directa de l’àrab al català de l’Alcorà. El traductor va ser l’arabista Mikel de Epalza (1938-2008), catedràtic d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat d’Alacant. Els versicles reproduïts en aquest article corresponen a aquesta edició.