El perquè de les 'manades'
Des del cas de la Manada (la violació grupal d’una noia de 18 anys durant els Sanfermines de l’any 2016), les denúncies per atacs sexuals en grup han anat 'in crescendo'. A Espanya, l’any 2016 es van denunciar 18 agressions sexuals múltiples i l’any 2017 van baixar a 14, però el 2018 es van disparar fins a 60 i a data del 25 de setembre del 2019 ja se n’han comptabilitzat 55. En tots aquests anys, dues de cada tres agressions han estat violacions consumades. El reconeixement d'aquest fet representa només la baula d’inici cap a la recerca de respostes a una complexa cadena de preguntes.
Quins són els motius de les agressions sexuals, més enllà de les perpetrades per individus malalts sexualment? Amb quina finalitat alguns homes agredeixen sexualment en grup? Què pretenen? Agredir en grup és com mostrar el document d’identitat: mireu, tinc els papers en regla! No soc un efeminat! Soc de debò de la tribu! La tribu de la masculinitat. I per això, per demostrar-ho, sovint exhibeixen vídeos i proves gràfiques de la proesa a YouTube o en grups de WhatsApp de les seves respectives tribus. Com un caçador prehistòric mostrant orgullós als seus companys cavernícoles el tros de plesiosaure que ha caçat.
Un examen del que significa la masculinitat és bàsic per comprendre seriosament el problema de les agressions sexuals. En els esquemes mentals patriarcals d’alguns homes, ser masculí significa tenir un alt estatus, ser dominant i poderós especialment pel que fa a les dones, i amb interdependències heterosexuals. Ser masculí vol dir exhibir-se físicament, mentalment i emocionalment forts. Els sentiments i el plor són febleses no permeses, pròpies del sexe femení. La ira i la ràbia, les envestides sexuals que perpetren, són coherents amb les característiques i els papers o rols destinats socialment a la masculinitat. Però aquesta és una masculinitat molt fràgil i, de fet, amb aquests actes violents, el que fan els homes d’aquesta mena es restablir els seus sentiments cavernícoles de domini sobre el sexe femení. Perquè l’objectiu de les agressions sexuals en grup no és tant obtenir plaer sexual com gaudir de la sensació de control i poder (que per a ells és legítima) sobre la dona a qui agredeixen. Els vincles que mantenen amb les dones no són de subjecte a subjecte, sinó que, en el fons deshumanitzades, les veuen com un objecte de la seva propietat.
En altres paraules, quan la legitimitat de l'estatus masculí es posa en entredit (per exemple, quan les feministes qüestionen els privilegis dels homes) és quan, plaf! apareix el sentiment d’amenaça; la por a perdre la virilitat si no es vigila i referma de forma contínua. La llibertat amb què actuen les dones és una provocació que cal tallar de soca-rel.
Ni més ni menys: l’alliberament del sexe femení pertorba profundament aquests homes. Atempta contra la seva autoestima basada en la supremacia sobre les dones. Fa eixir el masclisme més sever: el sexisme condescendent que sempre ha existit treu les urpes i esclata en violència. Com que l'ostentació de la força física és un bé apreciat i considerat legítim de la masculinitat, aquests homes expressen el seu enuig, la por a l’emancipació de les dones, agredint-les i violant-les. En el seu imaginari, les aplaquen i retornen al seu cau. No són atacs a una dona concreta (en el moment de l’agressió la dona és un ens que aquests homes han deshumanitzat) sinó contra les dones que qüestionen els pilars d’una identitat masculina construïda pel patriarcat.
Les violacions i envestides grupals són el cas extrem però tots els masclismes, amb més o menys intensitat, segueixen el mateix patró. És evident que la masculinitat edificada en els valors del patriarcat perjudica tant els mateixos homes com les dones. Un plantejament profund del problema i el treball per oferir noves identitats diferents però en igualtat és el que permetrà el canvi veritable, el canvi de mentalitat. Tal vegada així minvaran les violacions, individuals i en grup.
