Tres fotògrafes

La fotografia és molt més afortunada que la literatura. A ningú li ha donat per parlar de fotografia femenina i, en canvi, no parem de parlar d’una literatura femenina que en realitat no és tal, sinó una mera fórmula per menystenir i arraconar la literatura que escriuen les dones sota un denominador comú simplificador. La fotografia, un art relativament recent, es va edificar com el cinema sobre unes bases molt masculines, i això fa que els fotògrafs més cèlebres siguin majoritàriament homes. De fotògrafes conegudes citem Gisèle Freund, Gerda Taro, Dorothea Lange i, com a molt, Annie Leibovitz. De les nostres, Cristina García Rodero i poc més.

La Fundació Setba, al bell mig de la plaça Reial barcelonina, acaba d’inaugurar una exposició que reuneix tres fotògrafes catalanes de tres generacions diferents: Joana Biarnés, pionera de la fotografia; Sandra Balsells, fotoperiodista consagrada, i la jove Laia Abril, ja molt més que una promesa. Cadascuna d’elles fa servir la fotografia per assolir objectius diferents, però les tres tenen en comú el seu estret contacte amb la realitat i, sovint, amb realitats poc visibles. Per això la mostra es diu De l’ombra a la llum, i també perquè parteix d’un taller de fotografia adreçat a dones víctimes de la violència domèstica.

Els darrers anys han estat rics en redescobriments de grans dones, no només a escala internacional sinó també aquí. L’oceanògrafa Josefina Castellví ho va ser gràcies a un documental d’Albert Solé que en seguia les passes fins a l’Antàrtida. I a la fotògrafa terrassenca Joana Biarnés (1935) molts la vam conèixer en dates força recents, quan un documental la va recuperar i va despertar, després de llargs lustres, l’interès per la feina que va fer per a la premsa sobretot als anys 60 i 70, de la qual havia quedat poc rastre. Mentre altres fotògrafes de la seva generació com ara Colita han estat sempre en actiu i no tenen ni la més remota intenció de penjar les càmeres, a meitat dels 80 Biarnés sí que ho va fer i es va dedicar a altres quefers, en concret als fogons com a propietària d’un restaurant on la cuinera era ella. Conversant amb ella el dia de la inauguració de l’exposició, vaig poder constatar que és una dona pletòrica d’energia, i que s’alegra d’aquesta segona vida que té la seva obra fotogràfica.

És just també que l’obra d’una precursora com ella es posi en relació amb fotògrafes de generacions posteriors, que tenen amb la fotografia relacions diferents i que han donat a llum obres també d’altres registres. I que ens permeten veure com les dones han anat establint amb la fotografia llaços cada cop més estrets. Mentre que la barcelonina Sandra Balsells (1966) és mestra de retratar la tragèdia en tota la seva cruesa, trenant la col·lectiva i les tragèdies individuals, com va fer amb la desfeta de l’antiga Iugoslàvia, la també barcelonina Laia Abril (1986) ha fet una aposta clara per les qüestions que afecten la feminitat, i en anys recents s’ha interessat per la sexualitat femenina i pels trastorns alimentaris. La Fundació Setba exposa una selecció de la seva obra The epilogue, un viatge narratiu que parteix de la mort d’una jove víctima de bulímia i ens porta al buit que deixa en la família, els espais, els amics...

Maria Aurèlia Capmany va viure just a la finca del costat de la Fundació Setba i, en cas de poder-se passejar un dia per aquesta mostra, hauria advertit que la dona catalana que tan bé va retratar en el seu famós llibre titulat La dona a Catalunya -publicat l’any 1966 i que la va convertir en la nostra Simone de Beauvoir-, en matèria fotogràfica, s’ha empoderat i molt: de la fotografia de premsa nacional al fotoperiodisme internacional de conflictes, fins a arribar a la figura de l’artista fotògrafa que es permet penetrar en el territori de l’art tractant temes eminentment femenins. Tres mirades sobre el món que ens mostren, no només com s’ha anat modulant la mirada de les dones, sinó també l’espai que la societat els ha anat cedint professionalment. Visitar Setba serveix també per recordar que abans a les dones no se’ls deixava ser fotògrafes de premsa, ni reporteres de guerra, ni tampoc artistes conceptuals.

Visibilitat, en definitiva, en camps que se’ls han anat obrint progressivament, com s’obre suaument amb els dits el diafragma d’un objectiu. I, parlant de visibilitat, que l’actual Ajuntament ajudés a localitzar aquest espai cultural en una plaça tan emblemàtica seria molt d’agrair, que no anem sobrats de cultura i els bars sí que estan ben assenyalats.